28 d’octubre 2005

Les etapes de la educació espanyola

Ahir en el diari 20 minuts venia un mini reportatge sobre el mareig que porta el professorat i els estudiants per tanta reforma educativa seguida (i encara falta la entrada en vigor de la normativa de Bolonia).
El cas es que entrevistaven 3 persones que havien estudiat en generacions diferents.

La primera era una persona gran que havia estudiat sobre durant la dècada dels 50-60 i que estava molt contenta amb l’educació i la formació que li havien donat al seu col•legit (evidentment religiós). Evidentment eren col•legis separats per sexe. Els càstigs encara no eren físics sinó que anaven per punts, renovats setmanalment. Si algú perdia tots els punts no solament es quedava a ajudar les senyores de la neteja sinó que a demes tenia un 0 en totes les activitats de totes les assignatures de la setmana (càstig similar al que jo he patit i que funcionava força be). Els professors s’implicaven molt mes amb els alumnes (que també tenien un respecte als mes grans que facilitava el diàleg).

El segons entrevistat era un home que va estudiar durant la dècada dels 70-80. Del sistema per punts es va passar als "capotes" i les estirades d’orella. Seguia havent mes implicació per part del professorat però sense arribar al nivell anterior, i el col•legi feia una feina mes disciplinaria que educativa.


La ultima era una noia que havia estudiat en la dècada dels 80-90, amb la qual em sento identificat, doncs vaig acabar primària al 92 (sinó recordo malament) i penso com ella.

El nostre col•legit era religió. Al començament, com qualsevol nen petit et creus tot el que t’expliquin...inclús que hi ha un ser superior amb forma "humanoide" que tot ho veu i tot ho controla. Però amb dir-te això no en tenien prou i a demes t’explicaven que viu en els núvols i que sempre t’ajudarà i et donarà suport en els moment mes difícils (desprès resulta que funciona pitjor que qualsevol servei d’atenció al client d’una operadora de ADSL, ja que aquest últims almenys fan un servei psicològic, escoltant-te i presten un mínim d’interès per el teu problema). Com amb qualsevol conta també ha d’haver-hi un dolent.
Un altre ser (com no, també amb aspecte "humanoide") de color vermell i amb cua que viu per sota del metro, en un lloc que fa molta calor (inclús diuen que mes que el dissipador de un AMD) i que es molt dolent (com l’acudit anterior). A mi aquest m’agradava mes, podria ser dolent però estava rodejat de súcubes, i el conta no deia res de que no tinguessin sexe, no com les "lisiades" àngels.

Vaig arribar a tal punt d'autoconvenciment (sobretot de que seria molt feliç amb una NES al prestatge de la meva habitació) que em vaig batejar, i al poc ja varem celebrar la meva primera (única i ultima) comunió (amb mi mateix, es clar). El cas es que ens anàvem fent grans i com a conseqüència anàvem perdent la fe (per les següent comunions ja no havia premi). Els professors i els parroquians ho sabien perfectament però tot i amb això no ens van dir mai res, ells ens donaven el sermó 3 o 4 cops l’any, nosaltres fèiem veure que escoltàvem i al final de cada mes pagàvem (aquest cop si, religiosament). L’ensenyança era molt bona en tots els aspectes, des de el professorat fins el material.
Es ben cert que jo vaig sortir escarriat, però no es culpa seva... mi vaig esforçar molt. Al ser un col•legi concertat, el estatus dels alumnes era mitja - alt, per tant no havia gaire mala gent i podies deixar les coses mes o menys tranquil•les a les taquilles. L’educació era flexible però ferma a la vegada. Si trencaves algú o feies una ganberrada t’ho feien pagar o carretejar amb lo trencat fins que acabessis el curs i et posaven una falta. A les tres faltes t’expulsaven i no podries tornar al centre. Però per l’altre banda també eren flexible i al cap de 3 anys les faltes s’esborraven.

Però deixant de vista el meu cas particular, havia moltes famílies que portaven als seus fills a escoles publiques sense cap tipus de complexa, doncs l’educació era bona.

El cas es que, ara per el que veig i m’expliquen (encara recordo com el meu professor de Matemàtiques i Física s’esplaiava en hores lectives a expressar tot el seu odi cap als alumnes que per aquelles dates començaven la ESO) això ha degenerat fins al punt de perdre el respecte al professor. Per aquelles dates no ens portàvem tants anys de diferencia amb la gent que començava la ESO, per tant totes les culpes del mal funcionament dels alumnes anaven a parar al sistema educatiu.
Sistema d’avaluació molt tou, temari curt, poca disciplina...

Ara el sistema segueix sent igual de dolent, però amb la diferencia que ja esta entrant una nova generació d’alumnes i lluny de millorar, empitjora.

Per una banda (i no la única, com desprès explicaré) la allau d’immigrants que han arribat en els últims anys, sobretot sud-americans. El cas es que aquesta gent te una cultura diguem que "diferent" i els seus fills (en la majoria dels casos) son lo mes semblants a bandolers potencials. Dels pocs que es passen per les aules, bona part van a robar, intimidar i aprofitar-se de bons nanos (cada vegada en queden menys). La resta es passen tot el dia al carrer sense fer res productiu o delinquint. Per acabar-ho d’adobar hi ha gent (de totes les cultures) que els segueix i el imiten perquè creuen que aquest bandolers son gent "guai" (com passa amb la gent que fuma).

Per l’altre (i que també pateixen els pares del bandolers potencials) esta el nou model de societat. Un model que esta canviant per culpa del encariment de la vida en general, i perquè no dir-ho del afany de tenir mes que el veí. Ara per poder mantenir el lloguer o l’hipoteca (i poder viatjar, tenir un bon cotxe per anar a comprar el pa, un home cinema, la psp, la ps3... i totes aquestes coses tant vitals per la vida) d’un pis es necessiten 2 sous mitjans. Això implica que la mare (també podria ser el pare, però històricament i per un major sentit maternal sempre ha estat la figura femenina la que s’ha encarregat d’aquestes tasques) del noi/a hagi de treballar a jornada complerta per poder pagar el pa (que va a buscar amb el cotxe). Això representa que els pares no poden estar per l’educació dels fills i deleguin aquesta gran responsabilitat a d’altres que ni es la seva feina ni son els mes adequats (professors, tv, videojocs, carrer ...etc). Hi ha uns valors que nomes poden ensenyar els pares ja que son els únics amb prou autoritat per fer-ho. No se li pot demanar a un professor (en el millor dels casos) que ensenyi a comportar-se a un alumne i menys amb la massificació en les aules que hi ha actualment. Molt menys quans els propis pares li permeten que faci el que vulgui quan esta a casa, doncs ells estan massa cansats de treballar 8 hores (mínim) per una misèria com per posar-se a discutir o escoltar al seu fill.

Tot això s’ha tornat tant insostenible que els ajuntaments s’estan plantejant seriosament col•locar vigilància (privada o del cos dels mossos d’esquadra) en els col•legits, un punt extrem que jo sàpiga no s’havia arribat mai en cap país civilitzat. Francament ho trobo una mica subrealista i molt trist, però tampoc he pensat cap solució a curt termini.

Així doncs, per mi, hi ha mes de un culpable d’aquesta situació.
Que serà de la següent generació de nou vinguts?. Quins valors els podran ensenyar els que ara en tenen manca d’ells?

"Reflexione-m'hi" (Dinamita)