Camino Santiago 2010 (camí Frances)

Aquest any m'he decidit a recorre una part del camí frances del Camino de Santiago (concretament de Sarria a Santiago de Compostela).

A continuació explicare la meva experiencia, que no preten ser una realitat absoluta, sino simplement un punt de vista sobre el que he experimentat durant aquest 6 dies que ha durat el recorregut.

Es el punt de vista d'una persona que no es aficionada al trekking (tot i que m'agrada anar d'excursió i descobrir llocs nous), que no necesitava reflexionar sobre res en particular ni trobar-se a si mateix, i ni molt menys necessitava rearfirmar la meva creença cristiana (per aixó primer l'hauria de tenir), sino que es la d'algu que simplement volia tenir una experiencia nova i comprovar per mi mateix si eren certes totes les bondats que se li atribueixen.

Començare explicant les coses que m'han sorpres, no se si sempre ha sigut així ho ha anat canvian a mida que El Camino s'ha anat fent mes conegut:

- Poc esperit "cristià": Per ser, almenys en els seus inicis, un ruta de caire religios he notat molt poca cordialitat entre peregrins. Evidentment he trobat de tot desde gent que et pregunta si tot va be si et veu amb dificultats, fins a gent que no et dona ni un simple "buenos dias" o "buen camino". En general no he arribat a notar un "feeling" especial, es mes aviat compartir ruta amb uns desconeguts que van en la mateixa direcció que tu.

- Molta familia i parelles: Tot i no ser una ruta especialment complicada, no m'esperava trobar families (gosos inclosos) senceres recorrent les etapes. De fet crec que per una criatura que de l'unic que te ganes es de jugar amb els seus amics, portar-lo a fer el "Camino de Santiago" a de ser gairebé un castig.

- Poca cultura de l'esforç: Possiblement esta relacionat amb el motiu anterior. Molta gent (m'atreviria a dir que gairebè la meitat) utilitzava els serveis de "sherpa" (empreses que et porten en furgoneta la motxila fins la següent etapa), per no anomenar un grup d'italians (qui sinò?) que el feien en autocar i a sobre volien entrar en els albergs publics.

- Esta tot molt mes ben preparat del que m'imaginava: Per be o per mal, en el camí frances esta tot perfectament indicat i no hi ha especial problema per trobar on menjar i/o dormir. Tot i que en els albergs publics no es permet reservar plaça, en els privats si (pero s'ha de trucar almenys amb 3 o 4 dies d'antel·lació). De totes maneres excepte en algun poblet concret no es difícil trobar alguna pensió on allotjar-te. Per ultim sempre queda l'ultima recurs... el poliesportiu del poble. Nomes et faciliten un matalas, pero almenys no dorms al ras.

No cal que patiu per els albergs (tant public com privats), o estan nous o estan perfectament remodelats i nets.

Unes peregrines ens vans explicar que en les demes rutes no es així i segons en quines etapes pot ser un veritable malson trobar on dormir o menjar.

Es cert que el Camino et facilitat possibilitats de coneixer molta gent, ja que has de compartir espais comuns amb mes gent, pero la falta de fraternitat que us comentava anteriorment i les diferents procedencies de bona part dels peregrins) li resta molt efecte. La millor manera de conèixer gent es anant als albergs publics, cuinant i dinant al propi alberg (a les cues per entrar als albergs, a la cua per rentar la roba, a la cuina compartint els fugons, ingredients, etc...). Durant el matí, a no se que tinguin el mateix pas que tu, no pots esperar a ningu ja que te la jugues a no poder entrar al alberg per falta d'espai, i per la tarda la gent ja escampa la boira, per lo que si no has quedat ja previament, es complica una mica.
Aquesta es una de les raons per les que es recomenable obrir-te i fer amistad, ja que les tardes poden arribar a ser molt aburrides. Normalment acabes de dinar sobre 14:00 - 14:30. Tens tota la tarda (fins les 21:00 que tanquen portes en els albergs) . Com els pobles per on transcorre el Camino son molt petits i sense gaire que visitar les tardes es fan llargues i aburrides.

Tambre crec que per coneixer gent i disfrutar mes del Camino t'has de donar temps. Amb aixó vull dir que fer una ruta de 5 etapas possiblement es curta per arribar a fer amistad i per acostumarte al ritme que t'imposa. Possiblement una ruta d'uns 7-8 seria mes recomenable. Desgraciadament per aguantar 8 dies de caminada has d'haver entrenat minimament i anar ben equipat, pero sense exces.

Una altre manera de recorre el Camino es anant als albergs privats. Com en aquests es permet reservar amb antelació, et pots permetre el luxe de fer l'etapa amb menys preses per arribar al alberg. Amb lo bonics que son els paisatges per el que transcorre el Camino es una llastima haver d'anar amb certa pressa i no poder disfrutar de les vistes.
La pega d'aquesta opció, es que perds opcions de coneixer gent, pero es la mes recomenable si vas en grup o en familia.

Possiblement el mes complicat del Camino es portar la motxilla durant tants quilometres. Es molt aconsellable trobar un equilibri entre anar ben equipat i portar el minim pes possible. La recomenació es no portar mes del 10% del teu pes com a motxilla.
S'ha de donar prioritat a portar una motxilla lleugere, que buida pessi el menys possible.

L'equip minim que jo recomenaria seria:
- Taps per les orelles: indispensables per poder descansar en els albergs. Hi ha bastants "roncadors" i a les 05:00 del matí comença el goteix de peregrins que marxen de l'alberg. Els sorolls que fan tant els primers com els segons provoca que sigui gairebe imposible descansar si no vas equipat amb taps.
- Pastilla de sabor i pinces: Com deia anteriorment es important portar poc equipament. Es aconsellable portar nomes dos mudes, la que portes posada i una de recanvi, i rentar la que has portat posada durant la caminada en quan s'arribi a l'alberg i estendre-la lo abans possible perque estigui seca abans de que marxi el sol. Si no voleu rentar la roba en el safreig, en els albergs hi ha rentadores que funcionen amb monedes. Sino recordo malament et costaba 3€ possar la rentadora.
-Llinterna: Una que sigui una mica potent, ja que si surts a les 06:30 del matí i et poses a caminar per mitg del bosc els arbres et tapen la llum fins ven entrat el matí.
- Baselina: Es recomenable posar-se una mica de baselina als peus abans de posarte els mitjons per tal d'evitar rocaments que et puguin causar butllofes.
- Mitjons especials anti butllofes.
- Xiruques (no cal que siguin de canya alta, pero no sobra).
- Impermeable que tambe tapi la motxila.
- Pantalons de tres peces: Aixo et permet portar nomes uns pantalons, i et poces mes o menys peces depenent del moment.
- Xancletes d'estiu.
- Toballola i roba interior de facil secat: La majoria de vegades no dona temps a que s'asequi la roba, ja que l'aire fresc que recorre Galicia no ajuda.
- Targeta sanitaria espanyola: la catalana es valida pero millor evitar discusións amb algun cafre.
- Farmaciola basica: betadine, gassa, antiinflamatoris, alcohol, estisores, fortasec

En resum, es una bona experiencia i es facilment recomenable per gairebe tothom.

El despertar desconcertat del poble (#15M, #acampadaBCN,#acampadaSol)

Ja sé que segurament em guanyaré escridassades a tort i a dret, però haig de dir que JA no em semblen bé les acamapades que hi ha a diferents ciutats espanyoles.

Fa anys que segueixo partits minoritaris, que volen canviar l'actual sistema "democràtic", inclòs em vaig a afiliar a 2 (en un encara hi sóc, el "partit pirata"). Crec que s'hauria d'implantar la democràcia directe perquè el poble pogués opinar a través de referèndums vinculants sobre les mesures que es volen prendre i no només votar cada 4 anys i després el govern escollit faci i desfaci a voluntat (la idea és molt més profunda però no em vull allargar en això). Desde fa un temps que aquesta idea ja no em fa tanta gracia (veient els resultats electorals potser a Espanya li falta responsabilitat) pero tot i això crec que valdria la pena provar-la. Segueixo pensant que seria un sistema millor que el que tenim ara mateix.

Quan vaig veure tot el moviment del 15M, vaig ser el primer en recolzar-lo, em semblava una inicitiva molt bona i em va sorpendre gratament que anés tant bé. Una demostració de força a una setmana de les eleccions municipals, podria ser un cop d'efecte. Les imatges que arribaven de les diferens ciutats espanyoles eren realment espectaculars, milers de persones en to pacífic ocupaven durant dies les plaçes mes importants de les seves ciutats.

Uns dies més tard vaig veure que algunes de les mesures que proposaven, per mi, no eren acertades, i que algunes no atacaven l'arrel del problema. Eren unes propostes de mínims, en les que es buscava el màxim consens de tothom, amb totes les seves virtuts i defectes. Tot i no estar al 100% d'acord amb les propostes vaig estar temptat d'anar-hi.

Un cop pasades les eleccions i veient els resultats d'aquestes esta clar l'efecte que han tingut aquestes manifestacions ha estat reduït. Podríem dir que a curt termini ha crescut força el vot en blanc i algun partit petit ha aconseguit entrar en algun consistori, però la dinàmica general no ha canviat, ben al contrari, em passat del bipartidisme al monopartidisme (Catalunya pràcticament el 100% de les alcaldies son de CIU i a Espanya són del PP).

Si ho mirem amb més perspectiva, podem dir que s'ha despertat l'interès de la població pels partits alternatius, que s'ha fet veure a la població que és necessari un canvi en el sistema polític actual, però que si tot aquest moviment no s'unifica i té un recorregut, passarà a la historia (això no crec que ho dubti ningú) com un fracàs.

Passada una setmana de les eleccions (avui ja estem a 28M), crec que les acampades ja no tenen sentit. Ara toca organitzar-se d'una altre manera, donar consistencia al moviment i entrar en el sistema polític per canviar-lo des de dintre. No seria un cami curt, ni seria facil, però crec que és el camí a seguir.

Canviar tot el sistema politíc no és tant fàcil com canviar un president (com van fer el poble iraní amb Mahmud Ahmadineyad). Ha de ser un procés molt més complex i laboriós. No s'ha de canviar un home, sino tot un grup de gent que tenen diferents nivells de poder, s'han de canviar moltíssimes lleis, però sobretot (i segurament el mes complicat) s'ha de canviar la mentalitat col·lectiva. Tot això s'ha de fer sense sang, per tant, s'han d'afegir uns graus més de complexitat.

Per tot això, crec que ja no tenen sentit les acampades. Tampoc crec que sigui "ètic" ocupar un espai public de forma indefinida per la causa d'un col·lectiu (recordo que en les eleccions va quedar demostrat que nomes ens interesa a uns quants). Tampoc ho veuria bé, si uns grups independentistes decidissin ocupar la plaça St. Jaume fins que Catalunya fos independent. Inclus ho veuria anti-democratic. Si ja s'ha votat, s'han fet referendums i no hi ha una majoria clara de gent que vol aconseguir un objectiu no tens legitimitat per ocupar un espai public de forma indefinida. "Public" vol dir de tothom, no només d'un col·lectiu.

Esta clar que la conselleria d'interior hauria d'haver buscat el diàleg i proposat alternatives a una acció violenta (encara que no fos fàcil, per la falta d'uns líders clars en les acampades), però els manifestants ja sabien que els intentarien treure més tard o més dora, ja sabien que si es negaven ha sortir intervindrien els mossos i no ho farien amb roses ni abraçades.

Per tant, jo crec que l'idea és genial, tota aquella gent ha fet una feina increible i estic d'acord en que ha haver-hi un canvi, però la resta de la societat ha votat i ha decidit avançar com fins ara per tant, ara toca retirada tàctica i avançar per convèncer la resta de ciutadans, amb propostes realistes, aprofitant-se del sistema i no amb victimisme.

El Google actual i el problema de la privacitat

El descobriment d'avui ha sigut bastant impactant. No es que sigui un "fan boy" de Google però era una empresa que em queia simpàtica. Sempre s'han caracteritzat per fer aplicacions útils, boniques i obertes... tot una utopia estan acostumats a la criticadissima filosofia de Microsoft.

Fa un temps ja em vaig desencantar descobrint que sota de la túnica de "germanes de la caritat" (pràcticament tot es gratis dins l'univers de Google) s'amaga un llop pelut i amb dents afiladissimes. Segurament tothom s'ha donat compte, pero cuan estas llegit un mail dintre de Gmail, a la banda dreta pots llegir uns "consells publicitaris". Pero no "publicitat" com la de la tv o la radio, sino publicitat personalitzada segons el que es parli en el mail que estas llegint. En altre paraules: escanegent els mails i segons les paraules que hi trobin, et mostren anuncis realcionats.

Be això en principi ja es una violació la meva intimitat a plena llum del dia. No perquè cregui que hi hagi algun empleat de Google que es distregui mirant el meu correu, sinó perquè tota aquest informació després pot ser utilitzada per coses que a les que jo no hi tinc perquè estar d'acord.

Un correu electrònic diu coses de mi, però el que mes informació revela de mi (i segurament de tots vosaltres), segurament molt mes que la informació que pugui arribar a compartir en el Facebook o la de les meves factures, son les cerques que faig (evidentment a Google).

Avui m'ha donat per utilitzar Google Bookmark. En principi nomes era per tenir el "bookmark" actualitzar anés on anés. Quan he accedit m'ha sortit una finestra preguntant-me si volia que Google recordes totes les adreces a las que accedia (necessita que t'instal·lis la barra de Google en el navegador) o nomes les que cercava a traves del seu cercador web.

M'he quedat una mica boca obert al veure la "barra" que tenen. La menys intrusiva de les dos opcions era deixar que guardes totes les meves cerques?.

He clicat en la segona opció i m'ha deixat entrar en la interfície de Google bookmark/history on he pogut comprovar que han estat emmagatzemant cada una de les cerques que he fet ( des de el 2006), i quins dels enllaços que em mostrava eren els que picava en cada una d'elles.

Immediatament he buscat la política de privacitat. Allí es pot llegir tots els mètodes que fan servir per recopilar informació de tu, pots veure un video on s'explica lo "guai" que es Google. De fet no s'amaguen, ben al contrari, intenten menjar-te el cap explicant que tot això que guarden es per el teu be (en part es cert), perquè tota aquest informació la fan servir ells per donar-te uns resultats molt mes acurats quan fas servir el seu cercador. Peró encara hi ha mes, resulta que el vídeo diu textualment "te damos la posibilidad de que no guardemos tus conversaciones en google talk y google voice"



Resumint, que no nomes no estan fen res dolent, sinó que encara els hi has d'agrair. Veient el vídeo es fàcil veure que per defecte ho guarden tot, i que si no vols que guardin quelcom, ho has de buscar i desactivar tu.

La veritat es que cada vegada es mes evident l'estratègia de Google...i fa por. Saben de que parles amb els teus amics (gmail, gtalk, google voice), saben on vius i on vas (Google maps), saben les teves inquietuts (google history o bookmarks, google reader, igoogle, youtube), saben el que fas (gcalendar)... En alguns casos saben millor qui ets que tu mateix.

Com tothom sap el seu negoci es la publicitat i amb totes aquestes dades no nomes poden mostrar-te els anuncis que mes encaixen amb tu sinó que poden generar tot un perfil de qui ets.

A primera vista no es res perjudicial, de fet es positiu que ja que has de veure publicitat almenys que sigui de marques i productes que puguin ser interessants per tu, i que els resultats de les teves cerques tinguin en compte els teus interessos, la teva ubicació, etc...però al mateix temps es un gran perill que una sola empresa sàpiga tant de tu.

Es interessant que amb una sola compte puguis accedir a tants i tants bons serveis, però cada cop que Google presenta un nou servei uns altre 14 serveis similars moren. El servei de Google sempre serà com a mínim igual de bo i partira amb el gran avantatge que dona una integració nativa amb la resta d'aplicacions de Google i els recursos suficients per millorar-lo i fer-lo créixer.

El seu objectiu final, es que tota la informació del mon estigui a la xarxa (i quan mes interrelacionada millor), de que pugui ser objectiu del seus algoritmes i per tant útil per generar mes i mes personalitzada publicitat, però no es pensa quedar esperant a que els usuaris canviïn de mentalitat per si sols. Saben que aquests canviïs no passen d'un dia per l'altre, que no ho tindran fàcil perquè necessiten de molts intermediaris i volen que aquest canvi es faci ara que encara "tallen el bacallà".

Per un costat necessiten que els usuaris creguin que la seva privacitat es quelcom sense valor o que en el pitjor del casos la cedeixin casi sense donar-se compte. Qui pot negar l'utilitat de serveis com GMail, Google calendar, Youtube, Google maps, Google docs, Picassa... A primer cop de vista i si ho mirem de forma aïllada (per cada servei per separat) estem cedint molt poca privacitat a canvi de poder utilitzar un servei fantàstic i que ens fa la vida mes fàcil. Peró si ho mirem en global, si ens fixem en tota la informació que estem deixant a mans del "senyor Google", ens donem compte de que gaire podrien generar un avatar/clon virtual de nosaltres (segur que us ha vingut al cap la serie Caprica ;-) ).


Per l'altre saben que quants menys intermediaris millor, quan mes aprop de l'usuari final menys problemes:

- Que els usuaris s'han d'instal·lar una barra en el navegador per poder guardar-nos tota la informació que ens interessa d'ells... cap problema, creen el seu propi navegador.

- La gent cada cop mes es connecta mes des de el mòbil... cap problema, estalvien problemes als fabricants facilitant-los un sistema operatiu amb el que els usuaris estiguin permanentment connectats i així poden posar els seus serveis (amb els que recopilen tota la nostra informació) a un sol clic de l'usuari i amb la seguretat de que estaran suportats i actualitzats en tot moment.

- Ja no es podem fiar de que a llarg plaç els fabricants facin servir el seu sistema operatiu...cap problema treuen el seu propi model de mòbil, per assegurar-se la presencia d'Android en el mercat (Nexus One).

- Últimament ja es podem fiar ni dels ISP (que a demés a Espanya que son una mica... "animals" els volen cobrar un canon).... cap problema, ens fan ISP i passen per sobre de les grans "telecos".


Si tot això ho hagués intentat Microsoft tothom els associaria amb Satanas, amb el gran mal de la informàtica, amb l'enemic de la llibertat. Peró em de reconèixer que amb Google tot es diferent. No ens queixem per que tot el que fa Google es molt útil, es obert, gratuït i funciona. "A demes" permeten configurar els serveis de manera que no guardin tantes dades (o que almenys no vegis que ho fan), si t'endinses lo suficient en tota la política de privacitat.

Peró no ens enganyem, la millor manera de que Google no sapigui GAIRE de tu, es mantenir-te desconnectat del teu compte de Google el màxim temps possible i no utilitzar el seu cercador (això ultim veritablement difícil, perquè segueix essent el millor).
Tot i això encara poden saber algunes cosetes, però probablement serien a nivell purament estadístic i no podrien relacionar-te individualment.

Després de tota aquesta parrafada haig de dir, que:
- No he deshabilitat la cookie de Doubleclick (pero almenys se on esta l'opció) per lo qual estic permeten que Google reculli informació sobre les meves preferències, perquè ja que m'ha de mostrar anuncis almenys que siguin del meu possible interes.
- He escrit aquest post, en un blog Blogger XD.

P.D: Tot i això, guanyaran el xinesos ;-)


.

Diguem NO al abús... dels informàtics

Una de les meves frases preferides de sempre es la de "Manolete, sinó sabes torear pa que te metes" que guarda certa
relació amb la de "dios da pan a quien no tiene dientes" o la de "si no sabes ir en bicicleta no te compres una moto".

Son frases que venen perfecte per il•lustrar una de les problemàtiques que afecta el ram de la informàtica. Per exemple, jo soc programador... fora del meu ram es queden amb que soc “informàtic” (i com a tal hagi de saber-ho tot sobre informatica)

Tots el informàtics pateixen el mal “AFTI” (Amic o Familiar Tecnològicament Subdesenvolupat).
No se on deu estar escrit o qui ho ha recomanat, però la gent quan es fa amic d'un informàtic, automàticament li perd la por als ordinadors (encara que no li faci cap falta i li hagués tingut una por exagerada) i sen compra un, o tornar a utilitzar el que tenia abandonat en una habitació fosca, al costat de la bicicleta estàtica.

Per això s’hauria de promoure el carnet de “manipulador aparells informàtics/electrònics/elèctrics (ja veure mes endavant per a que dic això)” per poder comprar un ordinador, que es coincidirà desprès de fer un curset obligatori en el que s’ensenyi informàtica bàsica i a ser conscient de les pròpies limitacions.

Segurament no pasaria com ara, que tothom (tingui els suficients coneixements o no) s’atreveix amb l'ordinador, a enviar ppt's de cadenes (els típics que has de reenviar a 50 persones si no vols ser devorat per el "Spaguetti Monster"), a enviar per e-mai les 50MB
de les fotos de les vacances, provar aplicacions noves, pagines cool i nous clients P2P.


Com que no saben fer-ho o al fer-ho, han espatllat quelcom mega-important per la seva vida quotidiana (just la mateixa que tenien abans de envalentonar-se
amb la informàtica) truquen al seu amic/parent informàtic a les 22:00h perquè els hi arregli des de casa seva un error que no veu i d'un programa que no te perque haver tocat mai (recordeu lo de "provar aplicacions noves, pagines “cool” i nous clients P2P").


Es igual que el seu amic/parent informàtic ho hagi explicat 6 vegades, es igual que tingui al abast al major font d’informació que tingut mai l'humanitat (Internet... ui no que això nomes servia per baixar-se pel•licules, enviar e-mails cadena i veure pornografia) on poden trobar la solució a qualsevol problema que pugui tenir un usuari de Windows de nivell mitg-alt.

Evidentment si aquest amic/familiar no es capaç de solucionar-ho per telèfon serà que no es tan bon informàtic i haurà de convidar-lo a casa i prendre’s (o no) la molèstia de preparar-li algu de menjar. Al fi i al cap te dret a equivocar-se i a espatllar l'ordinador, però evidentment no ten cap obligació de buscar una solució, aprendre a fer-ho correctament, ni tant sols a llegir el missatge d’error per això ja ten al seu amic/familiar informàtic que com es un freak de la ostia no li molestar arreglar-t’ho infinites vegades, tot lo contrari, segur que esta esperant a que el truquis per anar a casa teva i demostrar-te lo molt que sap d’informàtica.


Tenir un informàtic com amic/parent es casi tant profitós com tenir un amic/parent metge, el pots trucar a qualsevol dia i al qualsevol hora per preguntar-li coses que ell ha de saber forçosament i atendre’t (per això el suportes quan no tens res espatllat o cap dolencia, o no?)

Però la comparació no es del tot exacte. La professió de metge al ser mes antiga es mes entesa i possiblement no li demanaran a un metge de capçalera que els curi una hernia discal. Per contra d’informàtic a de saber el funcionament intern de qualsevol mecanisme, no ja electrònics sinó inclús elèctric (un reproductor de vídeo, un lector de DVD, un secador, un estufa... o es que no va tot endollat a la corrent?) i a demes sense tindre l’aparell físicament davant (tots els aparells funcionen igual, si saps muntar un ordinador també has de saber muntar un aire condicionat)..


Senyors/es, ha arribat el moment d’alçar-nos i dir “NO”.
“NO” als amics/familiars que nomes s’interessen per nosaltres quan necessiten que algú els hi arregli les seves calamitats informàtiques.
“NO” a ajudar a tothom sigui l’hora que sigui.

Per aconseguir-ho he pensat les següents normes d’actuació:

1. Si algú que encara no sap dels teus coneixements informàtics, “llença al aire” una consulta sobre informàtica o es queixa del seu ordinador:
a. Si hi ha mes gent amb nocions del tema a prop, no dir absolutament res i esperar que es mullin els demes (encara que la resposta que donguin no sigui gaire completa o encertada).
b. Si et pregunta directament, donar una solució molt general o dir que busqui en una determinada web.



2. Fixar una hora límit a partir de la qual no soluciones cap “incidència” de ningú que no sigui molt important per a tu (o estigui molt bona) i/o sigui molt urgent (com si fos un horari laboral).
Si truquen per coses d’informàtica mes tard d’aquella hora, casualment tens que fer moltes coses (anar a comprar, dutxar-te, fer-te el menjar, has quedat i ja arribes tard...) encara que no sigui cert.

3. Si no queda mes remei que fer desplaçar-se fins al domicili del afectat, i l’error no es molt urgent, aplaçar la visita fins a una data que sàpigues perfectament que no tens res que fer (si volen un servei professional que paguin).

Us deixo amb un gag de "Camera cafe" que reflexe casi a la perfecció aquesta "perversió" ;-)





Senyors/er com deia el Raimon “DIGUEM NO” ;-)

Estar enamorat i estimar algu

No us explicaré com m'ha sorgit aquest tema per el cap, perquè em diríeu freak i ja m'ho dieu massa sovint ;-).

El cas es que m'ha vingut al cap lo "estúpid" o "nyonya" que et tornes quan estàs enamorat. L'altre dia ho comentava amb la meva parella, "l'enamorament hauria d'estar tipificat com alienació mental transitòria (per sort)".

Va ser aquest ultima paraula ("transitòria") la que de vegades porta problemes.

A tothom li agrada enamorar-se. Notes una sensació agradable mentres el teu cos deixa anar endorfines (que no deixa de ser una droga tova, que en alguns casos es torna massadura ;-)) que et fan sentir extremadament feliç.

Quan s’està enamorat, no veus defectes, ni males intencions. Tot es perfecte. Nomes tens un 2 objectius a la vida:

- Fer feliç a la persona estimada.

- Estar amb ella el màxim temps possible.

Durant aquesta etapa la teva individualitat i capacitat de raciocini es veu greument mermada o senzillament reduïda a 0. Amb totes aquestes "tares" es senzillíssim ser feliç, nomes has de trobar la manera "maximitzar" els dos objectius anteriors.

Hi ha gent (especialment dones) que pretenen que aquesta etapa duri per sempre i quan s'acaba buscant una altre persona que els pugui tornar a facilitar aquesta sensació. Les podríem anomenar "yonkis d'endorfina" (si si, estic super-imaginatiu) ja que fan el que sigui per la seva dosis.

No troben sentit a una relació mes enllà d'aquest període (que mes aviat o mes tard arriba, i no torna), quan realment l'enamorament no es mes que la primera, la mes curta i la mes fàcil de les etapes en una relació sentimental.

Alguns/es em diran que no es fàcil, que porten molt de temps sense enamorar-se. Mes enllà de la dificultat personal de trobar algú amb cert grau d'afinitat, enamorar-se no es mes que donar-se compte que has trobat una persona amb la que "connectes", amb la que tens interessos comuns, o simplement t’atreuen certs aspectes i la trobes atractiva.

De fet, es tant "fàcil" que si miréssim les vegades que alguns/es s'enamoren podríem deduir que confonen l'enamorament amb una mala digestió. Però estimar a una persona va molt mes enllà. Per estimar de veritat es necessari conèixer be a la teva parella, ser conscient de les seves virtuts, acceptar les seves manies e intentar ajudar-la a millorar els seus defectes.

La diferenciació es similar a la que podríem fer entre

els termes "desitjar" i "estimar". Desitjar no es mes que un antull (“antojo” en castellà... eh, que jo em documento per escriure eh :-P), no ets objectiu, nomes saps que t'agrada i sents la necessitat de "tenir-la".

En canvi per estimar necessites ser conscient de amb qui estàs compartint la teva vida i això nomes ho pots fer quan has recuperat la teva pròpia personalitat, per poder parar-te, i fer-te algunes preguntes:

- Val la pena cedir temps?

- Val la pena cedir la teva llibertat?

- Val la pena perdre l'oportunitat de conèixer altre gent per estar amb aquella persona?.

Per tant podríem negar la frase "l'amor es ceg", ja que crec que no sents amor de veritat fins que et recuperes de l'etapa d'enamorament i veus l'altre persona tal com es.

L'amor de veritat no s'envà quan s'acaba l'enamorament... de fet encara esta per arribar. L'amor de veritat es realista, no creu en princeses de compte ni prínceps blaus.

L'amor, com tot lo bo, es fa merèixer i per tant s'ha de fer un esforç tant per aconseguir-lo com per mantenir-lo.

Vetar els "espectacles" de brous a Catalunya

Després de molt anys d'agonia, per fi estem aprop de prohibir que es facin "corridas de toros" a Catalunya. La Generalitat ha acceptar a tràmit una iniciativa legislativa promoguda per la plataforma PROU.

Sempre ha estat prohibit fer mal als animals, però exceptuant la "fiesta nacional" (s'ha de ser morbos per veure el sofriment d'un animal com una festa).

Amb la nova proposta ÚNICAMENT s'eliminarà l'excepció de la llei que permetia celebrar "corridas de toros".
Ara nomes ens queda recollir 50.000 firmes (segur que arribem però quantes mes tinguem mes pressió podrem fer).

Ja s'havia intentat fa anys a proposta de ICV, però havia fracassat perquè al resta de partits s'havien negat a prohibir el "correbous".

No es podrà firmar per Internet per tant haurem d'estar atents (http://www.prou.cat/) per trobar on podem firmar.

Espanya es queda sense informàtics

Suposo que ja ho sabreu però el nostre estimat govern pensa que tothom ha de saber programar i saber administrar un xarxa d'equips informàtics, de manera que ha decidit suprimir la carrera d'informàtica del nou pla d'estudis.

Aquesta sabia decisió es deguda a que amb Bolonia totes les carreres han de tenir adjudicades unes competències laborals definides. Como ara els informàtics no les tenim, doncs en comptes de regular la nostre situació i donar-nos tals atribucions (totes les que estiguin dins de desenvolupament d'aplicacions informàtiques, administració de sistemes d'informació...) han decidit tirar per la via rapida, que no es mes que suprimir la carrera i dir que "els coneixements d'informàtica son transversals a totes les carrares".

La ministre Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo deu tenir una visió molt limitada del que es la informàtica per pendre aquesta decisió amb tant poc criteri.

L’informàtica no es limita a saber crear un document de Word o fer una presentació de Power Point amb acudit verd i 4 fotos gracioses.
Dintre de la informàtica hi ha moltes branques (algunes segur que ni les conec) i per desenvolupar-les es necessari tenir interès i una formació especifica.
Jo sempre he cregut que la informàtica es una d'aquelles carreres que son casi vocacionals (metge, mestre, telecos, etc..) ja que si be no es especialment difícil son matèries força "aspres" com per estudiar-les si no hi tens especial interès.

El intrusisme en la nostre professió no es un tema nou ni extrany. Sincerament no em molesta que hi hagi gent sense formació en informàtica que sàpiga fer una web estàtica en HTML es consideri informàtic.
El que em molesta es que gent que no te cap interès, que ha acabat treballant d’informàtic per casualitat o per necessitat, i al que li donen un curs de 100h es posi a implementar aplicacions mitjanament grans. Poden funcionar/trampejar, però de ben segur que no son tant bones ni tant escalables com si les fa un professional amb una bona formació en informàtica.
El baix rendiment, la poca estabilitat, la escalabilitat nul•la... tot son causes de queixes de clients i per tant de part de la mala imatge que tenen les aplicacions informàtiques i per extensió, els informàtics (tant els postissos com els reals).

Però no carregaré contra els informàtics "postissos" perquè la culpa no es seva, sinó del culpable de pràcticament tots els mals de la societat, la cobdícia.
Que falten informàtics?
Que demanen un sou massa alt per el pressupost que em tingut que presentar al client?
Tranquils, tinc una carpeta plena de químics, matemàtics i "players" disposats a fer el mateix per la meitat de preu. Els donem un curs basic i a implementar com robots i si no saben descomprimir un fitxer zip que enviïn la pregunta al nostre departament tècnic on hi ha unes teleoperadores (que encara cobren menys) que nomes hauran de seguir un guio (que els haurà fet el nostre únic informàtic) o enviar-lis un enllaç a un web on ho expliqui.

Fa temps comentava amb un amic, que m'havia donat compte, que els que realment tenim mes poder dins una empresa (desprès del senyor que firma les nomines/contractes) som els informàtics. En una societat en la que tot esta informatitzat, i que tota l'informació es mou per un cable ethernet, nosaltres som una peça important dins una empresa.
Per desenvolupar la nostre feina necessitem tenim que tenir certs privilegis per manipular els sistemes informàtics i per tant tenim accés a tota l'informació que genera una empresa. Em sembla molt agosarat dir que una persona sense formació especifica o no oportunament regulada es pot encarregar de vetllar de lo mes important que te una empresa.

La solució rapida es donar les atribucions que ens pertoquen al enginyers de telecomunicacions. Com ha solució temporal no em sembla dolenta (tot que i que molt lluny de ser optima) ja que en la seva carrera toquen certs aspectes de l’informàtica, però la carrera de telecomunicacions es molt dura i es donen moltes matèries que son completament innecessàries per desenvolupar les competències d'un informatic i per tant algu que es vulgui centrar en la informàtica, difícilment entrar a estudiar telecomunicacions.
Si posteriorment volen dedicar-se a la informàtica hauran de formar-se en diferents disciplines per tant podríem dir que tardaran un cer temps a ser tant rendibles com els informàtics.

En tot cas, amb la demanda creixent de professionals de la informàtica, confiar en absorbir-la únicament amb els "telecos" i els que han fet cicles formatius es un gran error de càlcul.

Sovint crec que el mon esta al reves i que els nostres dirigents en comptes de intentar posar-lo del dret es capfiquen en mantenir-lo tal com esta.

Tot i això potser ens queda una escletxa d'esperança perquè acabo de veure que dintre una estona es torna a proposar en el senat una proposició no de llei (presentada per el PP) perquè el govern ens dongui atribucions laboral. Vaig a sentir-la ;-).

De tornada a World of Warcraft (Fumetas Wow)

Fa temps que vaig deixar de jugar al Wow (World of Warcraft) però desde que el David em va fer reviure la meva curiositat pels MMORPGs (quan em va proposar de jugar els dos al Warhammer On-line) vaig notar la necessitat de tornar a buscar un servidor gratuït de Wow (fa molt anys que no compro cap joc original, i aquest no anava a ser l'excepció, tot i que s'ho val).

Justament vaig deixar de jugar perquè no havia trobat cap servidor gratuït suficientment estable i cuidat en el que valgues la pena perdre-hi hores. Es "queien" massa sovint, hi havia moltes missions que no funcionaven i hi havia molt poca gent connectada i per tant perdia tota la gracia. Els MMORPGs no estan dissenyats per jugar-los en solitari ja que els falta argument i moltes opcions que haurien d'incloure si estiguessin destinats a jugar "off-line".

No tenia gaires esperances de trobar cap servidor gratuït decent però vaig pensar que per buscar una mica no perdia res. No em va costar gaire anar a parar a una web on apareixen tots els servidor privats en castellà i vaig mirar el que tingues mes vots (Fumetas Wow, no us deixeu entabanar per el nom). Em va sorprendre el nom del servidor, la quantitat de vots, l'explicació super detallada del servidor, la quantitat de coses que havien "customitzat", però sobretot el nombre mig de usuaris connectats (mes de 1000 en aquells moments).
Prometia bastant i em vaig decidir a perdre una tarda en crear-me una compte, tornar a instal•lar els 4 DVD del joc, descarregar els "patch's" necessaris e instal•lar-los.


La veritat es que va valdre la pena, el servidor esta molt be. Evidentment que a vegades es cau, normal que en alguns moments tingui lag i que tingui alguns bugs, però ES GRATUÏT, i francament no pagaria 15€/mes per estalviar-me alguna caiguda i algun error tonto.
Una altre característica es que te uns "rate's" molt alts d’experiència i per tant s'ha de jugar diferent a com ho havia fet fins ara, per a be i per a malt. Al principi vaig pensar que jo jugaria com sempre, fent les missions i disfrutan del joc poc a poc, però en quan vaig començar a veure per on anaves els "trets" vaig començar a canviar la forma de jugar. Vaig començar a passar de fer les missions i anar directament a les zones on els NPC's (criatures controlades per la maquina) eren mes o menys del meu nivell, sense cap motiu mes enllà de guanyar experiència per al personatge, sense tenir cap objectiu ni missió que em digues que els tenia que matar.


Sempre havia pensat que fer això era una mica tonto, perquè era matar per matar. Encara ho segueixo pensant, però en aquest cas l'objectiu ho justifica. Ena quest servidor tenen tant alts els "rates" d'experiencia que puges de nivell molt ràpidament, potser massa per el meu gust. Això comporta que sempre estas molt per sobre dels NPC's que hauries de matar en les missions que et donen, i per tota l'emoció. La veritable gracia del joc (i sobretot en un servidor amb aquestes característiques) es lluitar contra personatges controlats per jugadors humans, que evidentment lluiten molt millor que els controlats per la maquina. Resulta que inclús hi ha tornejos i en ells no nomes guanyes punts d'honor sinó que també guanyant objectes únics (sempre dintre del joc, esclar) etc...


Per acabar-ho d'arrodonir fa poc que soc GuildMaster (el jefe) d'un clan que he creat, on tots els membres son catalans. Ens diem "Almogàvers", i va néixer, apart de per el meu sentit catalanista, per la ràbia que em van provocar la quantitat d'insults i provocacions que vaig rebre al exposar la idea de crear el clan en el fòrum del servidor. Tanta va ser la repercussió que un administrador va tancar el fil 3 cops (el vaig obrir dos cops mes). A la cuarta va anar la vençuda, però perquè no el tanquessin vaig tenir que ser super escuet i escriure en castellà. Arrel d'això, el que havia sorgit del meu cap com una idea que podia tenir la seva gracia,a va passar a ser el meu objectiu principal en el joc (crear la guild de catalans i fer-la una de les mes respectades del servidor). No pot tenir l'objectiu de ser la mes gran ja que nomes podem afegir catalans i d'aquests, els que vulguin participar (hi ha força nascut a Catalunya que no vol participar perquè li dona la sensació de que va lligat a un ideal nacionalista), però si una de les millors en termes d’unió, sincronització i suport entre els membres.


La tasca no es fàcil. En el joc i especialment en aquest servidor, el tema de les germandats esta bastant oblidat. La gent s'afegeix als clans perquè ho fan tots els altres i per sentir-se membre de quelcom mes gran, però realment participen poc en temes de germandat i no la fan seva. Els clan afegeixen membres sense saber qui son, sense posar requeriments d'entrada i en general, sense haver parlat amb ell prèviament. No es dissenyen l'escut i segur que en mes d'una no es fa servir el banc comunitari de la germandat.
No hi ha ranking de germandats, ni es poden fer guerres de clans de la mateixa facció ni res de res.

En aquest sentit he proposat als administradors del servidor a vera si seria factible poder fer guerres i aliances entre germandats de la mateixa facció. Crec que es complicat d'implentar per gent que no ha participat en l'elaborament del joc, però obriria una ventall enorme de possibilitats i faria de WOW un joc casi infinit.

Tota aquesta "parrafada" per poder fer una crida a tots els catalans jugadors de Wow que estiguin jugant en altres servidors (o del propi Fumetas wow) a que s'uneixin a la germandat Almogàvers i fem pinya plegats.

Fem-nos respectar (sobretot fora del joc).