Diguem NO al abús... dels informàtics

Una de les meves frases preferides de sempre es la de "Manolete, sinó sabes torear pa que te metes" que guarda certa
relació amb la de "dios da pan a quien no tiene dientes" o la de "si no sabes ir en bicicleta no te compres una moto".

Son frases que venen perfecte per il•lustrar una de les problemàtiques que afecta el ram de la informàtica. Per exemple, jo soc programador... fora del meu ram es queden amb que soc “informàtic” (i com a tal hagi de saber-ho tot sobre informatica)

Tots el informàtics pateixen el mal “AFTI” (Amic o Familiar Tecnològicament Subdesenvolupat).
No se on deu estar escrit o qui ho ha recomanat, però la gent quan es fa amic d'un informàtic, automàticament li perd la por als ordinadors (encara que no li faci cap falta i li hagués tingut una por exagerada) i sen compra un, o tornar a utilitzar el que tenia abandonat en una habitació fosca, al costat de la bicicleta estàtica.

Per això s’hauria de promoure el carnet de “manipulador aparells informàtics/electrònics/elèctrics (ja veure mes endavant per a que dic això)” per poder comprar un ordinador, que es coincidirà desprès de fer un curset obligatori en el que s’ensenyi informàtica bàsica i a ser conscient de les pròpies limitacions.

Segurament no pasaria com ara, que tothom (tingui els suficients coneixements o no) s’atreveix amb l'ordinador, a enviar ppt's de cadenes (els típics que has de reenviar a 50 persones si no vols ser devorat per el "Spaguetti Monster"), a enviar per e-mai les 50MB
de les fotos de les vacances, provar aplicacions noves, pagines cool i nous clients P2P.


Com que no saben fer-ho o al fer-ho, han espatllat quelcom mega-important per la seva vida quotidiana (just la mateixa que tenien abans de envalentonar-se
amb la informàtica) truquen al seu amic/parent informàtic a les 22:00h perquè els hi arregli des de casa seva un error que no veu i d'un programa que no te perque haver tocat mai (recordeu lo de "provar aplicacions noves, pagines “cool” i nous clients P2P").


Es igual que el seu amic/parent informàtic ho hagi explicat 6 vegades, es igual que tingui al abast al major font d’informació que tingut mai l'humanitat (Internet... ui no que això nomes servia per baixar-se pel•licules, enviar e-mails cadena i veure pornografia) on poden trobar la solució a qualsevol problema que pugui tenir un usuari de Windows de nivell mitg-alt.

Evidentment si aquest amic/familiar no es capaç de solucionar-ho per telèfon serà que no es tan bon informàtic i haurà de convidar-lo a casa i prendre’s (o no) la molèstia de preparar-li algu de menjar. Al fi i al cap te dret a equivocar-se i a espatllar l'ordinador, però evidentment no ten cap obligació de buscar una solució, aprendre a fer-ho correctament, ni tant sols a llegir el missatge d’error per això ja ten al seu amic/familiar informàtic que com es un freak de la ostia no li molestar arreglar-t’ho infinites vegades, tot lo contrari, segur que esta esperant a que el truquis per anar a casa teva i demostrar-te lo molt que sap d’informàtica.


Tenir un informàtic com amic/parent es casi tant profitós com tenir un amic/parent metge, el pots trucar a qualsevol dia i al qualsevol hora per preguntar-li coses que ell ha de saber forçosament i atendre’t (per això el suportes quan no tens res espatllat o cap dolencia, o no?)

Però la comparació no es del tot exacte. La professió de metge al ser mes antiga es mes entesa i possiblement no li demanaran a un metge de capçalera que els curi una hernia discal. Per contra d’informàtic a de saber el funcionament intern de qualsevol mecanisme, no ja electrònics sinó inclús elèctric (un reproductor de vídeo, un lector de DVD, un secador, un estufa... o es que no va tot endollat a la corrent?) i a demes sense tindre l’aparell físicament davant (tots els aparells funcionen igual, si saps muntar un ordinador també has de saber muntar un aire condicionat)..


Senyors/es, ha arribat el moment d’alçar-nos i dir “NO”.
“NO” als amics/familiars que nomes s’interessen per nosaltres quan necessiten que algú els hi arregli les seves calamitats informàtiques.
“NO” a ajudar a tothom sigui l’hora que sigui.

Per aconseguir-ho he pensat les següents normes d’actuació:

1. Si algú que encara no sap dels teus coneixements informàtics, “llença al aire” una consulta sobre informàtica o es queixa del seu ordinador:
a. Si hi ha mes gent amb nocions del tema a prop, no dir absolutament res i esperar que es mullin els demes (encara que la resposta que donguin no sigui gaire completa o encertada).
b. Si et pregunta directament, donar una solució molt general o dir que busqui en una determinada web.



2. Fixar una hora límit a partir de la qual no soluciones cap “incidència” de ningú que no sigui molt important per a tu (o estigui molt bona) i/o sigui molt urgent (com si fos un horari laboral).
Si truquen per coses d’informàtica mes tard d’aquella hora, casualment tens que fer moltes coses (anar a comprar, dutxar-te, fer-te el menjar, has quedat i ja arribes tard...) encara que no sigui cert.

3. Si no queda mes remei que fer desplaçar-se fins al domicili del afectat, i l’error no es molt urgent, aplaçar la visita fins a una data que sàpigues perfectament que no tens res que fer (si volen un servei professional que paguin).

Us deixo amb un gag de "Camera cafe" que reflexe casi a la perfecció aquesta "perversió" ;-)





Senyors/er com deia el Raimon “DIGUEM NO” ;-)

Estar enamorat i estimar algu

No us explicaré com m'ha sorgit aquest tema per el cap, perquè em diríeu freak i ja m'ho dieu massa sovint ;-).

El cas es que m'ha vingut al cap lo "estúpid" o "nyonya" que et tornes quan estàs enamorat. L'altre dia ho comentava amb la meva parella, "l'enamorament hauria d'estar tipificat com alienació mental transitòria (per sort)".

Va ser aquest ultima paraula ("transitòria") la que de vegades porta problemes.

A tothom li agrada enamorar-se. Notes una sensació agradable mentres el teu cos deixa anar endorfines (que no deixa de ser una droga tova, que en alguns casos es torna massadura ;-)) que et fan sentir extremadament feliç.

Quan s’està enamorat, no veus defectes, ni males intencions. Tot es perfecte. Nomes tens un 2 objectius a la vida:

- Fer feliç a la persona estimada.

- Estar amb ella el màxim temps possible.

Durant aquesta etapa la teva individualitat i capacitat de raciocini es veu greument mermada o senzillament reduïda a 0. Amb totes aquestes "tares" es senzillíssim ser feliç, nomes has de trobar la manera "maximitzar" els dos objectius anteriors.

Hi ha gent (especialment dones) que pretenen que aquesta etapa duri per sempre i quan s'acaba buscant una altre persona que els pugui tornar a facilitar aquesta sensació. Les podríem anomenar "yonkis d'endorfina" (si si, estic super-imaginatiu) ja que fan el que sigui per la seva dosis.

No troben sentit a una relació mes enllà d'aquest període (que mes aviat o mes tard arriba, i no torna), quan realment l'enamorament no es mes que la primera, la mes curta i la mes fàcil de les etapes en una relació sentimental.

Alguns/es em diran que no es fàcil, que porten molt de temps sense enamorar-se. Mes enllà de la dificultat personal de trobar algú amb cert grau d'afinitat, enamorar-se no es mes que donar-se compte que has trobat una persona amb la que "connectes", amb la que tens interessos comuns, o simplement t’atreuen certs aspectes i la trobes atractiva.

De fet, es tant "fàcil" que si miréssim les vegades que alguns/es s'enamoren podríem deduir que confonen l'enamorament amb una mala digestió. Però estimar a una persona va molt mes enllà. Per estimar de veritat es necessari conèixer be a la teva parella, ser conscient de les seves virtuts, acceptar les seves manies e intentar ajudar-la a millorar els seus defectes.

La diferenciació es similar a la que podríem fer entre

els termes "desitjar" i "estimar". Desitjar no es mes que un antull (“antojo” en castellà... eh, que jo em documento per escriure eh :-P), no ets objectiu, nomes saps que t'agrada i sents la necessitat de "tenir-la".

En canvi per estimar necessites ser conscient de amb qui estàs compartint la teva vida i això nomes ho pots fer quan has recuperat la teva pròpia personalitat, per poder parar-te, i fer-te algunes preguntes:

- Val la pena cedir temps?

- Val la pena cedir la teva llibertat?

- Val la pena perdre l'oportunitat de conèixer altre gent per estar amb aquella persona?.

Per tant podríem negar la frase "l'amor es ceg", ja que crec que no sents amor de veritat fins que et recuperes de l'etapa d'enamorament i veus l'altre persona tal com es.

L'amor de veritat no s'envà quan s'acaba l'enamorament... de fet encara esta per arribar. L'amor de veritat es realista, no creu en princeses de compte ni prínceps blaus.

L'amor, com tot lo bo, es fa merèixer i per tant s'ha de fer un esforç tant per aconseguir-lo com per mantenir-lo.

Vetar els "espectacles" de brous a Catalunya

Després de molt anys d'agonia, per fi estem aprop de prohibir que es facin "corridas de toros" a Catalunya. La Generalitat ha acceptar a tràmit una iniciativa legislativa promoguda per la plataforma PROU.

Sempre ha estat prohibit fer mal als animals, però exceptuant la "fiesta nacional" (s'ha de ser morbos per veure el sofriment d'un animal com una festa).

Amb la nova proposta ÚNICAMENT s'eliminarà l'excepció de la llei que permetia celebrar "corridas de toros".
Ara nomes ens queda recollir 50.000 firmes (segur que arribem però quantes mes tinguem mes pressió podrem fer).

Ja s'havia intentat fa anys a proposta de ICV, però havia fracassat perquè al resta de partits s'havien negat a prohibir el "correbous".

No es podrà firmar per Internet per tant haurem d'estar atents (http://www.prou.cat/) per trobar on podem firmar.

Espanya es queda sense informàtics

Suposo que ja ho sabreu però el nostre estimat govern pensa que tothom ha de saber programar i saber administrar un xarxa d'equips informàtics, de manera que ha decidit suprimir la carrera d'informàtica del nou pla d'estudis.

Aquesta sabia decisió es deguda a que amb Bolonia totes les carreres han de tenir adjudicades unes competències laborals definides. Como ara els informàtics no les tenim, doncs en comptes de regular la nostre situació i donar-nos tals atribucions (totes les que estiguin dins de desenvolupament d'aplicacions informàtiques, administració de sistemes d'informació...) han decidit tirar per la via rapida, que no es mes que suprimir la carrera i dir que "els coneixements d'informàtica son transversals a totes les carrares".

La ministre Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo deu tenir una visió molt limitada del que es la informàtica per pendre aquesta decisió amb tant poc criteri.

L’informàtica no es limita a saber crear un document de Word o fer una presentació de Power Point amb acudit verd i 4 fotos gracioses.
Dintre de la informàtica hi ha moltes branques (algunes segur que ni les conec) i per desenvolupar-les es necessari tenir interès i una formació especifica.
Jo sempre he cregut que la informàtica es una d'aquelles carreres que son casi vocacionals (metge, mestre, telecos, etc..) ja que si be no es especialment difícil son matèries força "aspres" com per estudiar-les si no hi tens especial interès.

El intrusisme en la nostre professió no es un tema nou ni extrany. Sincerament no em molesta que hi hagi gent sense formació en informàtica que sàpiga fer una web estàtica en HTML es consideri informàtic.
El que em molesta es que gent que no te cap interès, que ha acabat treballant d’informàtic per casualitat o per necessitat, i al que li donen un curs de 100h es posi a implementar aplicacions mitjanament grans. Poden funcionar/trampejar, però de ben segur que no son tant bones ni tant escalables com si les fa un professional amb una bona formació en informàtica.
El baix rendiment, la poca estabilitat, la escalabilitat nul•la... tot son causes de queixes de clients i per tant de part de la mala imatge que tenen les aplicacions informàtiques i per extensió, els informàtics (tant els postissos com els reals).

Però no carregaré contra els informàtics "postissos" perquè la culpa no es seva, sinó del culpable de pràcticament tots els mals de la societat, la cobdícia.
Que falten informàtics?
Que demanen un sou massa alt per el pressupost que em tingut que presentar al client?
Tranquils, tinc una carpeta plena de químics, matemàtics i "players" disposats a fer el mateix per la meitat de preu. Els donem un curs basic i a implementar com robots i si no saben descomprimir un fitxer zip que enviïn la pregunta al nostre departament tècnic on hi ha unes teleoperadores (que encara cobren menys) que nomes hauran de seguir un guio (que els haurà fet el nostre únic informàtic) o enviar-lis un enllaç a un web on ho expliqui.

Fa temps comentava amb un amic, que m'havia donat compte, que els que realment tenim mes poder dins una empresa (desprès del senyor que firma les nomines/contractes) som els informàtics. En una societat en la que tot esta informatitzat, i que tota l'informació es mou per un cable ethernet, nosaltres som una peça important dins una empresa.
Per desenvolupar la nostre feina necessitem tenim que tenir certs privilegis per manipular els sistemes informàtics i per tant tenim accés a tota l'informació que genera una empresa. Em sembla molt agosarat dir que una persona sense formació especifica o no oportunament regulada es pot encarregar de vetllar de lo mes important que te una empresa.

La solució rapida es donar les atribucions que ens pertoquen al enginyers de telecomunicacions. Com ha solució temporal no em sembla dolenta (tot que i que molt lluny de ser optima) ja que en la seva carrera toquen certs aspectes de l’informàtica, però la carrera de telecomunicacions es molt dura i es donen moltes matèries que son completament innecessàries per desenvolupar les competències d'un informatic i per tant algu que es vulgui centrar en la informàtica, difícilment entrar a estudiar telecomunicacions.
Si posteriorment volen dedicar-se a la informàtica hauran de formar-se en diferents disciplines per tant podríem dir que tardaran un cer temps a ser tant rendibles com els informàtics.

En tot cas, amb la demanda creixent de professionals de la informàtica, confiar en absorbir-la únicament amb els "telecos" i els que han fet cicles formatius es un gran error de càlcul.

Sovint crec que el mon esta al reves i que els nostres dirigents en comptes de intentar posar-lo del dret es capfiquen en mantenir-lo tal com esta.

Tot i això potser ens queda una escletxa d'esperança perquè acabo de veure que dintre una estona es torna a proposar en el senat una proposició no de llei (presentada per el PP) perquè el govern ens dongui atribucions laboral. Vaig a sentir-la ;-).

De tornada a World of Warcraft (Fumetas Wow)

Fa temps que vaig deixar de jugar al Wow (World of Warcraft) però desde que el David em va fer reviure la meva curiositat pels MMORPGs (quan em va proposar de jugar els dos al Warhammer On-line) vaig notar la necessitat de tornar a buscar un servidor gratuït de Wow (fa molt anys que no compro cap joc original, i aquest no anava a ser l'excepció, tot i que s'ho val).

Justament vaig deixar de jugar perquè no havia trobat cap servidor gratuït suficientment estable i cuidat en el que valgues la pena perdre-hi hores. Es "queien" massa sovint, hi havia moltes missions que no funcionaven i hi havia molt poca gent connectada i per tant perdia tota la gracia. Els MMORPGs no estan dissenyats per jugar-los en solitari ja que els falta argument i moltes opcions que haurien d'incloure si estiguessin destinats a jugar "off-line".

No tenia gaires esperances de trobar cap servidor gratuït decent però vaig pensar que per buscar una mica no perdia res. No em va costar gaire anar a parar a una web on apareixen tots els servidor privats en castellà i vaig mirar el que tingues mes vots (Fumetas Wow, no us deixeu entabanar per el nom). Em va sorprendre el nom del servidor, la quantitat de vots, l'explicació super detallada del servidor, la quantitat de coses que havien "customitzat", però sobretot el nombre mig de usuaris connectats (mes de 1000 en aquells moments).
Prometia bastant i em vaig decidir a perdre una tarda en crear-me una compte, tornar a instal•lar els 4 DVD del joc, descarregar els "patch's" necessaris e instal•lar-los.


La veritat es que va valdre la pena, el servidor esta molt be. Evidentment que a vegades es cau, normal que en alguns moments tingui lag i que tingui alguns bugs, però ES GRATUÏT, i francament no pagaria 15€/mes per estalviar-me alguna caiguda i algun error tonto.
Una altre característica es que te uns "rate's" molt alts d’experiència i per tant s'ha de jugar diferent a com ho havia fet fins ara, per a be i per a malt. Al principi vaig pensar que jo jugaria com sempre, fent les missions i disfrutan del joc poc a poc, però en quan vaig començar a veure per on anaves els "trets" vaig començar a canviar la forma de jugar. Vaig començar a passar de fer les missions i anar directament a les zones on els NPC's (criatures controlades per la maquina) eren mes o menys del meu nivell, sense cap motiu mes enllà de guanyar experiència per al personatge, sense tenir cap objectiu ni missió que em digues que els tenia que matar.


Sempre havia pensat que fer això era una mica tonto, perquè era matar per matar. Encara ho segueixo pensant, però en aquest cas l'objectiu ho justifica. Ena quest servidor tenen tant alts els "rates" d'experiencia que puges de nivell molt ràpidament, potser massa per el meu gust. Això comporta que sempre estas molt per sobre dels NPC's que hauries de matar en les missions que et donen, i per tota l'emoció. La veritable gracia del joc (i sobretot en un servidor amb aquestes característiques) es lluitar contra personatges controlats per jugadors humans, que evidentment lluiten molt millor que els controlats per la maquina. Resulta que inclús hi ha tornejos i en ells no nomes guanyes punts d'honor sinó que també guanyant objectes únics (sempre dintre del joc, esclar) etc...


Per acabar-ho d'arrodonir fa poc que soc GuildMaster (el jefe) d'un clan que he creat, on tots els membres son catalans. Ens diem "Almogàvers", i va néixer, apart de per el meu sentit catalanista, per la ràbia que em van provocar la quantitat d'insults i provocacions que vaig rebre al exposar la idea de crear el clan en el fòrum del servidor. Tanta va ser la repercussió que un administrador va tancar el fil 3 cops (el vaig obrir dos cops mes). A la cuarta va anar la vençuda, però perquè no el tanquessin vaig tenir que ser super escuet i escriure en castellà. Arrel d'això, el que havia sorgit del meu cap com una idea que podia tenir la seva gracia,a va passar a ser el meu objectiu principal en el joc (crear la guild de catalans i fer-la una de les mes respectades del servidor). No pot tenir l'objectiu de ser la mes gran ja que nomes podem afegir catalans i d'aquests, els que vulguin participar (hi ha força nascut a Catalunya que no vol participar perquè li dona la sensació de que va lligat a un ideal nacionalista), però si una de les millors en termes d’unió, sincronització i suport entre els membres.


La tasca no es fàcil. En el joc i especialment en aquest servidor, el tema de les germandats esta bastant oblidat. La gent s'afegeix als clans perquè ho fan tots els altres i per sentir-se membre de quelcom mes gran, però realment participen poc en temes de germandat i no la fan seva. Els clan afegeixen membres sense saber qui son, sense posar requeriments d'entrada i en general, sense haver parlat amb ell prèviament. No es dissenyen l'escut i segur que en mes d'una no es fa servir el banc comunitari de la germandat.
No hi ha ranking de germandats, ni es poden fer guerres de clans de la mateixa facció ni res de res.

En aquest sentit he proposat als administradors del servidor a vera si seria factible poder fer guerres i aliances entre germandats de la mateixa facció. Crec que es complicat d'implentar per gent que no ha participat en l'elaborament del joc, però obriria una ventall enorme de possibilitats i faria de WOW un joc casi infinit.

Tota aquesta "parrafada" per poder fer una crida a tots els catalans jugadors de Wow que estiguin jugant en altres servidors (o del propi Fumetas wow) a que s'uneixin a la germandat Almogàvers i fem pinya plegats.

Fem-nos respectar (sobretot fora del joc).

Negociant el que ja esta negociat

No entenc res. Han passat casi 4 anys des de l'aprovació per part de les corts espanyoles del nou estatut de Catalunya i no nomes no s'ha fet res del que contempla, sinó que encara s'esta negociant la seva aplicació...
Digueu-me ignorant però, jo pensava que la negociació era el pas previ a la arribada a un acord (en aquest cas en forma de llei) i que els acords en un estat de dret s'havien de complir. Clar que també pensava que amb que el Tribunal Constitucional l'hagués revisat un cop hi havia prou, i ara resulta que no saben fer bé la seva feina, perquè se'l tenen que tornar a estudiar.

Tot aquest enrenou del estatut em fa venir unes quantes preguntes a la meva desordenada ment:
- Com es que un cop arribat a un acord hem de negociar per aplicar-lo?. Sino s'anava a aplicar, perquè es va donar per bo?.
- Jo també puc negociar les lleis establertes?
- En algun moment la "negociació" arribara a un acord innegociable?.
- Si es pot negociar sobre lleis establertes... perquè no negociem també sobre la constitució i mentres no arribem a un acord no la complim?

Fa mesos estem veient com els partits catalans promouen als 7 vents la suposada "unitat catalana" per anar a negociar a Madrid, però a l'hora de la veritat cada un es mou per els interessos partidistes, sense mirar mes enllà de la porta de la sala de reunions. En el que sí sembla que es posen d'acord es en el nivell en el portaran baixats els pantalons un cop arribin de Madrid... això si cada partit porta el pot de vaselina en una mà diferent.

Em dóna vergonya aliena que els partits catalans ni tant sols es plantegin la possibilitat de negociar als mínims amb els que aniran a negociar l'aplicació del estatut a Madrid. L'estatut és una llei aprovada a les corts, no hi ha res que negociar, s'ha de complir. Qualsevol civilització es basa en el compliment de les lleis. Si ens saltem els acords estem desacreditant tot el sistema i estem possibilitant que tothom faci el mateix convertint-nos en una "república bananera".

Cada dia estic més convençut de que s'ha de canviar el sistema polític d'aquest país. Necessitem polítics que no necessitin ser polítics, que tinguin la seva vida i la principal font d'ingressos fora dels òrgans de poder, que no necessitin seure's en la trona, sinó que ho facin per convicció, perquè hi creuen, perquè volen fer un bé al seu país.

Crec que hauríem de tenir un sistema que ens permetés votar a qualsevol que es presenti a uns comicis, i no només al cap de llista que ens proposen els partits, establir auditoria a tots els partits i polítics amb càrrecs per aconseguir reduir l'influencia i la necessitat dels diners dels polítics.

Podria ser una solució a alguns disbarats que es cometen actualment:
- Lleis de cara a la galeria.
- Canvi d'opinions en funció de la direcció del vent.
- Desviacions de criteri per por a perdre el la cadira (que els permet pagar els deutes que han adquirit per pujar al poder).

Per quan polítics que defensin el que creguin que es millor per el seu país encara que això els suposi perdre els seus privilegis?.
Per quan ministres que siguin experts en els temes relacionats amb el seu ministeri?
.
.
.
Perquè em faig tantes preguntes?

El juego de tu...estupidez

Ja se que fa mesos que existeix el programa "El juego de tu vida", però ahir va ser el primer dia que vaig aguantar mes de 3 preguntes seguides.

No se si algú desconeix la mecànica del programa, però resumint-la ràpidament es tractar d'anar airejant els draps bruts del concursant en forma de preguntes. A mida que el concursant admeti que es cert el que la presentadora diu, va passant de "nivell" (d'estupidesa) i guanyant més diners. Si decideix plantar-se abans de que la presentadora llenci la pregunta s'emporta els diners que ha guanyat fins aquells moments, però si no admet que es cert el que li pregunten, perd tots els diners que havia guanyat.

Com imagineu les preguntes son molt personals e intimes i l'acceptació de la majoria d'elles implica no poder tornar a mirar a la cara algun dels teus familiars/amics.
Si nomes es tractes d'aixó, seria un reality com qualsevol altre i no mereixeria ni el meu comentari, però el problema es que algunes afirmacions inclús poden provocar un trauma de per vida a la persona implicada, un divorci immediat o el despreci de tothom al que coneixes/coneguis per sempre mes.

Per començar no entenc els creadors i productors del programa. Val, si, volen guanyar diners , però s'han imaginat les conseqüències del seu programa?. Jo no podria dormir tranquil sabent que estic col·laborant activament a arruïnar la vida de tanta gent.

Segurament s'escuden en que els participants hi van lliurament, ningú els obliga, i que els estan fent un servei ja que a lo millor el participant necessita els diners. Em sembla correcte el plantejament, però llavorenç tingues molta cura amb les preguntes que fas.
He de reconèixer que vaig sentir algunes bastant innocents i no eren de les primeres (que en principi son les menys comprometedores) però altres em van semblar una autentica aberració.

Però el que mes em va sorprendre no son ni les preguntes, ni la estupidesa que demostren els concursants al jugar-s'ho tot (matrimoni, fills i feina) per 5000€ (el maxim que vaig veure perdre), sinó el que han fet realment. Vull dir. les preguntes no son tals, son afirmacions amb un signe d’interrogació darrera, però aquella persona ha fet alló que diu la presentadora, l’única incògnita es si ho admetrà o no, però encara que ho negui, esta clar que es cert. Per tant es del gènere estúpid negar-ho i perdre tot els diners. Si has decidit que et llencin la "pregunta" admet que es cert i llestos, ja has quedat malament i que almenys hagi "valgut la pena" quedar malament en totes les altres preguntes.

Moltes de les preguntes que fan son de temes sexuals, que no tenen major importància, ja que cada un al llit que faci el que li roti, i segurament tots tenim petits vicis inofensius però que no cal que ho sàpiga 15 milions de persones.

D'altres si que em fan sentir vergonya aliena, tant cap al dirigents del programa com cap als concursants.

Nomes en vaig veure un tros ahir i per tant no us puc posar mes que 2 exemples:

* "Has dado de comer excrementos a un familiar haciendole creer que eran olivas" (a una dona de 45 anys)

* "Quieres mas a tu hija mayor que a tu hija pequeña" (a un home relativament jove)

Com es pot ser tant ... per donar-li de menjar excrements a algú, per molt malament que et caigui. Ara a vera qui es el guapo que va a sopar per nit bona a casa seva. Suposo que la víctima va ser una persona gran, segurament la seva sogre o algú sense totes les facultats mentals.

La segona, sincerament crec que pràcticament tots els pares de mes d'un fill deuen tenir mes apreciï a un fill que a un altre, tot i que facin el màxim possible perquè no es noti i no ferir la sensibilitat de l'altre, però crec que aquí els encarregats de escriure les preguntes del programa van pecar de falta de sensibilitat. El concursant era un pare jove i una veritat com aquesta a un infant li pot crear un problema de confiança brutal i comportar molts problemes futurs. Per sort el concursant va tenir mes escrúpols hi ho va negar, però com deia anteriorment, la "pregunta" ja s'havia llençat.

No se perquè em preocupo tant, no es cap revelació, nomes es una demostració mes de la cita de l'Albert Einstein:

"Solo hay dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana. Y no estoy tan seguro de la primera".

P.D: Ara una cita meva :-P
"Si ens poguessim vendre l'anima, s'hauria de fer cua per entrar al infern."

Progresa adecuadament

Hi ha dies en els que notes com mica en mica se't cau la vena del ulls i et dones compte de coses en les que no has reflexionat fins en aquell moment tot i ser de vital importància. Suposo que en part es deu a que sóc un despistat o a que visc massa bé, fins fa poc no m'he adonat de la meva situació "vital" ;-). Això és el que em va passar farà pocs mesos quan vaig començar a donar-me compte de que tot i no tenir molta sort (sobretot en joc d'atzar) sóc afortunat de tenir una vida força plena per l'edat que tinc.

Tinc una parella que m'estima moltíssim (encara que quan s'enfadi afirmi el contrari), una família un tant peculiar però dins la "normalitat", una feina que en alguns moments m'omple i que em permet ser autosuficient (inclús em puc permetre algun petit capritx) i una colla d'amics que em suporten força freqüentment.

Tot això és molt més del que tenen moltes de les persones anònimes amb les que en creuo cada dia al metro i infinitament més que els que tenen la mala sort de néixer en un país subdesenvolupat, en guerra o en unes condicions familiars molt pitjor que les meves.

Per acabar-ho d'adobar, tot i no ser el més guapo i intel·ligent ni tant sols de la meva ciutat, no pateixo cap deficiència greu ni es trenquen els miralls quan m'hi reflecteixo (tot i ser de l'IKEA). La salut, més enllà de la panxeta de la felicitat, em tracta força bé.

Em sento molt afortunat de tenir tot això i de l'unic del que tinc por és de topar-me amb un sot que no sàpiga esquivar, caure i fer-me tant mal que no em pugui tornar a posar del tot dret.

Però potser el que em fa més por de tot és ensopegar-hi per haver-lo menyspreat i/o voler córrer massa tot i haver-lo vist amb antelació.
Inclús pitjor... ensopegar jo sol, sense cap motiu més que el de veure que succeeix amb l'esperança de que el cop em faci reaccionar i provoqui un canvi a millor a la meva vida... però que al contrari canvïi la meva vida a pitjor per sempre més.

També em preocupa que a vegades em costi distingir els entrebancs contra els que em tinc que enfrontar i lluitar dels que val més rodejar-los i seguir el meu camí esperant una oportunitat millor per afrontar-los.

L'edat hauria d'ajudar-me a avaluar-ho correctament, però i sinó ho fa?

A vegades tinc la sensació que de cop i sense haver entrenat m'he pujat a una corda fluixa i he de caminar sobre ella a uns quans kilòmetres d'alçada i a sota no hi ha més que un simple i petit matalàs d'escuma que no em servirà de gaire si em desvio el més mínim al caure, i tot que acerti, hauré de saber cauré bé.
La meva família és molt modesta, bona gent, però modesta i no poden (ni podran) col·locar més, ni mes grans matalassos d'escuma, ni molt menys una xarxa com deu mana.

Els amics...?. Tinc la mania de no esperar res de ningú, i intentar dintre de les meves possibilitats arreglar els meus problemes amb els meus recursos. Per sort alguns m'han demostrat que val la pena dipositar esperances en ells, però com tot lo bo, són pocs ... seran suficients? Podran aconseguir uns quants matalassos per mi? Voldran fer-ho quan arribi l'hora?

M'hi he pujat casi sense adonar-me.

M'hi he pujat perquè he volgut.

M'hi he pujat preparat (inclús millor que altres que si han pujat abans i que l'estan creuant bé) però ...

... tinc vertigen.

Em torno a donar compte que tinc sort, almenys he vist que ho havia de fer i de que possiblement he decidit/pogut fer-ho en el millor moment. El temps ho dirà.

Senyors, senyores, estiguin atents, l'actuació ja ha començat!!!

Les diferents excepcions de "llibertat"

Segur que ja us haureu donat compte, però el terme "llibertat" es predicat amb significat completament diferent segons qui ho faci.

Tenim des de dictadors proclamen la llibertat del seu poble, mentres son ells mateixos els que restringeixen la llibertat del poble al que representen (Fidel Castro, però posar un sol exemple), passant per els terroristes que atenten contra tots els que no pensen com ells per acabar en els polítics espanyols.

Zapatero sempre ha dit que es un aferrim seguidor de la llibertat, la democràcia i la constitució. No crec que calgui recordar que aquesta constitució a la que fa referència va ser una pas molt important per a l'implantació de la democràtica desprès de molt anys de dictadura, però que ara esta completament obsoleta, en part perquè el concepte de llibertat es molt ampli i variant en el temps i precisament la seva funció es la de garantitzar les libertats i drets de tots els espanyols..

Com deia, la llibertat ha sigut i serà un concepte de significat molt ample. Al principi del segle 19 els homes es creien lliures al abolir-se l’esclavitud, de la mateixa forma que s'hi van sentir els nostres pares i avis quan la constitució va establir la lliure expressió.

Assolida i normalitzada aquesta "llibertat" (no al 100%, sinó que els preguntin als dibuixants del Jueves o a Franqui), es natural que els límits d'aquesta llibertat es vegin ampliats amb noves cites, tal com ha passat des de l’existència de l’humanitat.

Sense ànim "d'imposar" un únic significat de "llibertat" crec que una bona definició d'aquesta seria "el dret que te cada individu de realitzar les accions que consideri necessàries per ser feliç, sense perjudicar la dels demes".

Així doncs es curiós que els politics es facin creure que son portadors de la bandera de la "llibertat" i desprès no deixin ser lliures a la gent que representen.

No cal anar molt lluny per trobar exemples del que estic dient. Fa tan sols uns dies els irlandesos van poder votar sobre en tractat de Lisboa. Com us deia en un post anterior, aquest tractat no es mes que la constitució europea que no va ser aprovada ni per França ni per Holanda, però en un altre format legal per evitar ser sotmesa a referèndum per la població europea. Nomes Irlanda tenia dret a votar perquè així ho diu la seva constitució. Quina llibertat es la que promouen els dirigents europeus buscant la manera legal de negar-li aquesta al poble per decidir sobre les polítiques que els afectaran durant un bon grapat d'anys?.

Voleu un exemple encara mes proper i mes obvi. Perquè no es permet a les comunitats autònomes celebrar referèndums de qualsevol tipus (no nomes per la autodeterminació, la constitució prohibeix qualsevol tipus de consulta popular). Perquè no li permeten al Lendakari preguntar al poble basc que desitja ser? Evidentment que s'ha d'assegurar un referèndum lliure, on tothom pugui votar sense por, però s'ha de permetre al poble expressar la seva opinió.

Senyors politics, la gent, el pensament i el planeta canvien... a poc a poc, però canvien. Res es per sempre. Es ridícul aferrar-se al que sigui de forma tant radical, pensar que es perfecte i esperar que duri per sempre. Una de les raons per les quals l'home no s'ha extingit com moltes altres especies, es perquè es prou intel·ligent com per adaptar-se a noves situacions.

Perdrem aquesta capacitat en ple segle 21?.

La contradicció del Tractat de Lisboa

Com ja sabreu alguns, soc militant de D3 (partit que promou la democràcia directa a Espanya).
Avui he entrat en un dels seus foros i m'he adonat que existeix una web on demanar als irlandesos que votin NO al Tractat de Lisboa.

Per qui no estigui al "tanto" del que es el Tractat de Lisboa, no es mes que la constitució europea (que varem votar fa uns anys) encoberta en forma legal de tractat per evitar que hagi de passar per referèndum ciutadà en cada membre de la unió.


Aquí podeu llegir uns resums, del que proposa el tractat.

La contradicció ve quan diuen que es fomentara la participació ciutadana en les decisións de la unió... A qui intenten enganyar? Com una lley, tractat... (imagineu qualsevol forma legal possible) que s'impedeix que sigui votada per la població, promoure la participació ciutadana.

Sembla una mica "Us deixem participar, però aquesta no val". De que serveix que la població participi si després ens poden seguir fent el que vulguin per altre mecanismes.


He llegit els resums que us deia, i el tractat no em desperta cap opinió determinada, en part perquè ningú ens ha explicat totes les repercussions que comporta. En termes generals el que proposen es mes poder per la unió europea. Aixó significa que tindran mes competències sobre la política dels seus membres, sobre lo qual no tinc una opinió feta, ja que no tinc clar si seria positiu o no, pero en qualsevol cas no m'ha fet cap gracia que intenten esquivar els referendums per "colarnos-la" per darrera.

Ni que sigui perquè no ens agrada que ens prenguin el pel, firmeu la solicitud per als que Irlandesos votin NO per nosaltres.

Estem en guerra!!!!

No us espanteu, únicament es el pensaria qualsevol que veies aquestes imatges d'una famosa cadena de supermercats i no tingues constància de la vaga de transportistes.

Impressionants veritat, i tot just estàvem al segon dia de vaga. No vull ni pensar el col·lapse que suposaria que estiguéssim en guerra o haguéssim de patir algun desastre natural.

Es igual que el govern asseguri el subministrament d'aliments i medicines. Tant se fa que ja s'estigui negociant amb els transportistes.

Com dirien els "Dupont i Dupond" (ho he possat en negreta perque m'ha acabo de adonar que en la versió castellana de Tintin es deient "Hernandez y Fernandez".... no fare comentaris):
"Jo encara diria mes" els transportistes i les seves famílies també han de menjar."

La psicosis d'uns quan genera imatge com les que mostro, que acaben generant psicosis als demés i així fins arribar al punt de que mig país corre a comprar per poder de no poder menjar la setmana següent. Possiblement aquest efecte te pitjors consecuencies que la causa que l'ha creat.


Si be cal reconèixer que el transport es un sector critic de la nostre societat i que Espanya no es una país especialment civilitzat (i per les noticies que estic veient sobre els piquets, els transportistes encara ho son menys i sino mireu el que li fan a un company), no cal exagerar, no caurem en el canibalisme per la falta d'aliments.


Us imagineu noticies tipus "Transportista de verdures linxat per els seus famèlics veïns", "Vaguistes empresonats per atentar contra la salud publica"...

Tot això no treu que sigui un problema important a resoldre. Sense transport qualsevol país es converteix en poc mes que un zombi que no pot fer gaire mes que preocupar-se per la seva pròpia supervivència, i amb la crisis que patim es l'ultim que necessitem.


Que fàcil seria tot si hi hagués el suficient valor per implantar energies renovables. Quans problemes (inflació, guerres, contaminació...) ens estalviaríem sinó depenguéssim dels 4 de sempre (OPEP i la resta de "lobbys" interessats en que el petroli segueixi sent la font d'energia principal del mon).

Igualtat nomes per el que convé

Potser es que em faig gran, potser ha sigut un cop que em vaig donar anant en bici o potser simplement es que d'on no hi ha no en raja... el cas es que últimament no entenc moltes de les coses que passen al meu voltant.

Son tantes que casi podria dedicar un blog sencer, però no tinc tant de temps i em centrare amb la que xoca mes frontalment amb els meus escassos principis i la concepció que tenia de la igualtat.

M'estalviaré buscar el significat de la paraula igualtat en un diccionari perquè ja som grandets i tots sabem el que vol dir, tot i que crec que a alguns els aniria be fotra-li una repassada. En refereixo als polítics i jutges del TC (tribunal constitucional).

Partim de la base que estic en contra de la discriminació positiva en quasi tots els camps (potser salvaria la que afecta a discapacitats físics) ja que la pròpia paraula ho diu, es una "discriminació", per tant es antònim a "igualtat". No entenc perquè una agressió feta per una dona es menys greu que la mateixa efectuada per una home. Una agressió es una agressió i ha de ser castigada.

Es podria raonar que en termes generals els homes tenim mes força que els dones. Ademes de que això no es te perquè complir, una agressió no te perquè se un cop de puny. Un insult, un cop amb una paella o una ganivetada no entenen de sexes. A cas es menys greu deixar en un estat comatós a un home que a d'una dona?.

Les dones que estigueu llegint això... que us semblaria si el vostre fill visques en parella i la seva dona l'agredis? Acceptaríeu que no tingues una pena tant dura com la que tindria el vostre fill si hagués comes el mateix acte?.

No em serveix l'escusa de que l'agressió masclista es mes comú. Això en el meu cap nomes vol dir que hi haurà un major nombre d'homes condemnats.

Basant-se en la suposada desigualtat física, perquè no fan una llei en la que qualsevol feina en la que s'hagi de utilitzar la potencia física (soldat, policia, seguretat privada...) el sou d'una dona sigui major al d'un home ja que l'esforç d'aquesta ha de ser major?.

Per cert quina es l'igualtat de les proves físiques menys exigent de les dones per entrar al cossos de seguretat de l'estat? En delinqüents correran menys si els persegueix una dona?

Em sembla perfecte l'igualtat D'OPORTUNITATS entre totes les persones (soc dels que pensen que n'hi ha i moltes de diferencies entres races, sexes, cultures etc, pero aixó no justifica que no puguin tenir les mateixes oportunitats), però mesures com aquesta o la de la paritat entre sexes (perquè em de tenir càrrecs d'alta responsabilitat dirigits per les persones que no tenen perquè ser les mes qualificades sinó perque compleixi la paritat) crec que no nomes son injustes i no respecten la rao per la qual es posen en vigor (la igualtat) sinó que fan un flac favor a les seves protegides ja que nomes demostren que no son iguals.

Aquestes normes estan donant la idea de que les dones son mes dèbils i per tant cal protegir-les. Si es dona a entendre que son mes dèbils, significa intrinsicament de que no son igual als homes i per tant la norma deixa de tenir sentit.


Per ultim una pregunta... que passaria en el cas d'una parella d'homosexuals o lesbianas?. Quina pena s'aplicaria i perquè?

DOTT2, Sam and Max season 1, Monkey island 5 ? Les velles glories mai moren

Aquest matí m'ha donat per buscar frases celebres del Murray (la calavera parlant del "The Curse of Monkey Island"). La veritat es que m'ha sorprès la poca informació que he trobat.

Estarem d'acord que des de fa anys les aventures gràfiques son un genere en hores baixes. Mes o menys des de l'aparició dels jocs en 3D. La sortida a escena de les targetes acceleradores van donar un impuls molt fort al món del videojoc ja que va permetre donar un enorme salt en la espectacularitat d'aquests. Tothom volia tenir la ultima i mes potent per poder jugar als jocs mes nous i mes espectaculars (com qui es compra el cotxe mes potent per "aconseguir" la xicota mes maca i espectacular).

Crec que l'aparició de les acceleradores gràfiques va suposar un revulsiu per el videojocs i les videoconsoles ho van aprofitar.

Fins aquell moment aquestes sempre havien anat a remolc dels ordinadors (no deixaven de ser petits ordinadors amb una millor aparença i mes petits que els comvencionals) en quan a potencia de proces i qualitat grafica, però les acceleradores van fer canviar la tendència (que segueix actualment), però el fet de que apareixes hardware dissenyat especificament per a jugar va permetre millorar enormement l'estructura i la funcionalitat d'aquestes.
El resultat era una aparell que aconseguia millor qualitat visual a un preu menor i sense les complicacions i problemes que venien intrínsecs (ara ja no tant) en un ordinador (falta de recursos, complexitat, tenir que jugar en un monitor i no en una TV...).

Sense cap mena de dubte el genere que mes en va sortir reforçat va ser el del "shoot 'em up". Les estanteries de les botigues ràpidament es van omplir de Turok, Quake, Unreal i d'altres jocs semblants.

Altres tipus de jocs, com els d'esports i simuladors es van saber adaptar al canvi amb certa habilitat, però no es així amb altres generes com el d'estratègia militar, rol i sobretot les aventures gràfiques.

Podria extendrem força en aquest tema, però l'origen i la idea del post (i per no fer-lo aburrit) era parlar de les aventures gràfiques.

Sempre ha sigut un genere minoritari excepte en la seva edat d'or en la que qui mes qui menys havia jugat a alguna (tot i que erem pocs els que aconseguíem acabar-les sense mirar les guies i solucions), però des de fa un temps es un genere injustament oblidat per les empreses que es dedicaven a la seva producció (mes endavant veure-ho perquè ho he posat en negreta ;-) ). Crec que una de les raons que han ajudat a enterrar les aventures gràfiques es per la migració de jugadors a les videoconsoles (es casi impossible utilitzar un "pad" per jugar a una aventura gràfica).

Excepte honroses excepcions (com el Grim Fandango) a les aventures gràfiques no els ha fet cap be migrar al 3D. M'enrecodare per sempre mes, de l'opció de "acceleración 3D" del "The Curse of Monkey Island" i la gracia que em va
fer veure que nomes era per riures de la moda 3D ja que activar la casella no tenia mes consequencia que la de que aparegues algun misatge d'aquests:

• "Lo decíamos en broma"
• "No, de verdad, lo de la aceleración no es cierto"
• "Puedes hacer todos los clicks que quieras, no haré nada".

Era un forma de reivindicar que perquè un joc sigui bo no li cal el 3D i una mostra ben clara era aquell joc. Van apostar per un gràfics semblants als dels dibuixos animats que va donar una major expresivitat i posibilitats creatives a un joc que sabia aprofitar-les. Crec que en els jocs d'humor (o en els que no cal aproximar-se a la realitat) com van ser el de la saga "The monkey island" la millor opció sempre es la que et dongui major expresivitat i possibilitats creatives. Tot aixó cal enmarcaro en aquella epoca, en la que el 3D no eren mes que un grapat de poligons coberts amb textures sencilles. Actualment han evolucionat molt i possiblement el nivell tant de la expresivitat com de les possibilitats creatives son molt semblants.

Tot i la burla en el "The curse of monkey island" al final la gent de Lucas Arts es van tenir que baixar els pantalons i tirar de 3D per les següents aventures grafiques. En el primer intent (Grim Fandango) es van sortir força be. Personalment vaig trobar a faltar l'expresivitat dels jocs anteriors però ho van suplir amb un molt bon argument i millor diàlegs. Pero segurament es van animar massa i van tornarse-la a jugar amb la ultima part de la saga de "The monkey island".

"Monkey island 4" va ser un fracas gracies a la dificultat excessiva i al abús del 3D en un tipus de jocs que no el sabia aprofitar i acabava per ser una molèstia.

Desde allavorenç cap aventurar grafica que es pugui destacar (buscant informació sobre el tema he llegit que "The longest journey" es posterior i que es una obra mestra pero com encara no l'he pogut provar no us puc dir res). Així s'ha abandonat a la seva sort nissagues imprescindibles com la "Maniac Mansion", "Indiana Jones", "The monkey island", "Sam and Max"... inclus s'havia especulat amb una segona par de "Full throttle" que al final no va veure la llum.

Peró això per sort esta canviant. Gracies a Internet i a la democratització de les eines i coneixements que s'utilitzen per fer jocs estan sorgint iniciatives per a continuar l'estela d'aquest jocs emblemàtics. Així doncs podem trobar projectes per a DOTT2, Monkey island 5 i Sam and Max season.

Crec que el projecte mes antic es el de DOTT2 (return of the tentacles), que el porta un grup d'alemanys que a jutjar per les fotos estan fent una feina espectacular. Fa un mes buscavent per gent traduir-lo a diferents idiomes. Si us paseu per la seva pagina podreu veure imatges i vídeos sobre el joc tot i que crec que encara no es pot descarregar.

Un desenvolupament mes professional ha tingut Sam and Max the season 1. Ha sigut programat per antics programadors de "Lucas arts" que van marxar per fundar una empresa pròpia. En aquest cas no estem parlant d'un joc sencer si no de petits capituls que van sortint amb certa frecuencia i que es poden comprar i descarregar de la seva web.

He pogut probar una demo i promet força.

Te moment nomes esta en angles però es preveu que aquest mes estigui íntegrament en castellà gracies a la feina de Nobilis. Será qüestió d'estar atent ;-).

Un cas especial es el del "El Amuleto de Monkey Island" que esta sent desenvolupat per un grup d'aficionats argentins anomenat "Metamorfo entertaiment". En principi hauria d'estar força avançat i apunt de treure la demo oficial, però totes les referències que trobo apunten a enllaços que no existeixen i començo a dubtar de que encara estigui actiu.

De totes maneres com podeu veure les velles glories mai moren. Possiblement caiguin en l'oblit dels directius de les empreses de videojocs amb fam de diners però sempre tindran un racó en la ment d'aquells que varem disfrutar durant tantes hores amb aquelles frases intel·ligents i arguments elaborats.

No em queda mes remei que esperar la publicació d'aquests projectes alternatius buscant "el insulto definitivo" XD ;-).

PD: Aquí teniu un enllaç a la wikiquote on es poden llegir les millors frases del "The Monkey island".

Establiments sense fum

Avui ha segut el primer dia que he pogut aprofitar els tickets restaurant que em van donar a a la empresa on treballo (a patir d'ara l'anomenaré "Bits a pes") per poder menjar fora.

Segurament no m’estalviaré gaires diners (menja de "tapers" es força assequible) però si que m’estalviaré un fotimer de temps (comprar el menjar, preparar-lo, netejar...).

Amb els preus de menú que hi ha a BCN actualment, 165€ no et donen per gaires alegries, tot just per menjar just els 20 dies laborables en un vulgar bar o un trist "fast-food".

He aprofitat per repetir el restaurant al que vaig anar el primer dia que vaig estar al nou client que es menjar casi com a casa. No et posen molta quantitat com et posaria la avia de torn, però quedes be. La qualitat es mes que acceptable i nomes son 10€.

Hi ha bars mes assequibles (8,5€ el menú) però eren els típics amb olor a "fritanga" que tant detesto.

El cas es que, com la majoria de establiments es deixava fumar, i tot i tenir dos sales separades, la gent s'assentava on podia sense preguntar res, i per tant no crec que una de les dues sigui per no fumadors, o si ho son ningú ho respecte.

Amb la sort que m’acostuma a acompanyar (al final li agafaré carinyu) m'ha tocat just al costat d'una senyora que fumava i com ha vist que amb un cigarro encara no em canviava de color la cara, quan ha acabat el primer (i per acabar-me de rematar) ha encès un altre. Resumint, m'ha fastiguejat tot el dinar, pero res que no arregli un transplantament de pulmó o un tractament en quimioteràpia.

De tornada a la feina he mirat si trobava algun altre restaurant que tingues bona pinta i en el que estigues prohibit matar a la resta de clients, o que tingues sala de no fumadors.

Haig de reconèixer que no he buscat molta estona, però no he trobat ni un sol restaurant on dinar un menú de migdia on no estigues permès fumar (excepte el pans and company i no estic segur). Tampoc m'ha sorprès el resultat de la busqueda.

Això m'ha despertat la necessitat de buscar una guia de establiments amb aquestes característiques, i tot i que Internet es un "pou d'informació" (com diria el nostre estimadíssim Santi) no he trobat res pràctic, si be en la web de 20Minutos hi ha un llistat en pdf, realitzat gracies a la informació facilitada per els seus lectors i amb un buscador que facilita la tasca.

Com dubtava força de que encara estigues actiu el servei i per tal de poder donar un cop d'ull a un zona en concret buscant aquests establiment m'he passat mitja tarda realitzant un mapa amb tots els establiments que hi havia en el pdf esmentat.

Digueu-me "feliciano", pero l'he fet públic per tal de compartir-lo amb tots els interessats i que la gent a la que li sigui útil el pugui completar.

Desgraciadament un terç de la llista esta compost de cadenes de restaurants (Fresco, Baguetina Catalana, StarBucks, Xocoa...) per tant si no t'agraden aquest tipus d'establiments la llista resultat serà força reduïda, i si ho busques apartat del centre millor que ni la miris.

En fi un panorama desolador per als no fumadors, que gracies al poc respecte de les "persones" cap a la resta del mon (siguin persones, animals o vegetals), haurem de envenenar-nos passivament durant uns quants anys mes.

Mostra un mapa més gran