El despertar desconcertat del poble (#15M, #acampadaBCN,#acampadaSol)

Ja sé que segurament em guanyaré escridassades a tort i a dret, però haig de dir que JA no em semblen bé les acamapades que hi ha a diferents ciutats espanyoles.

Fa anys que segueixo partits minoritaris, que volen canviar l'actual sistema "democràtic", inclòs em vaig a afiliar a 2 (en un encara hi sóc, el "partit pirata"). Crec que s'hauria d'implantar la democràcia directe perquè el poble pogués opinar a través de referèndums vinculants sobre les mesures que es volen prendre i no només votar cada 4 anys i després el govern escollit faci i desfaci a voluntat (la idea és molt més profunda però no em vull allargar en això). Desde fa un temps que aquesta idea ja no em fa tanta gracia (veient els resultats electorals potser a Espanya li falta responsabilitat) pero tot i això crec que valdria la pena provar-la. Segueixo pensant que seria un sistema millor que el que tenim ara mateix.

Quan vaig veure tot el moviment del 15M, vaig ser el primer en recolzar-lo, em semblava una inicitiva molt bona i em va sorpendre gratament que anés tant bé. Una demostració de força a una setmana de les eleccions municipals, podria ser un cop d'efecte. Les imatges que arribaven de les diferens ciutats espanyoles eren realment espectaculars, milers de persones en to pacífic ocupaven durant dies les plaçes mes importants de les seves ciutats.

Uns dies més tard vaig veure que algunes de les mesures que proposaven, per mi, no eren acertades, i que algunes no atacaven l'arrel del problema. Eren unes propostes de mínims, en les que es buscava el màxim consens de tothom, amb totes les seves virtuts i defectes. Tot i no estar al 100% d'acord amb les propostes vaig estar temptat d'anar-hi.

Un cop pasades les eleccions i veient els resultats d'aquestes esta clar l'efecte que han tingut aquestes manifestacions ha estat reduït. Podríem dir que a curt termini ha crescut força el vot en blanc i algun partit petit ha aconseguit entrar en algun consistori, però la dinàmica general no ha canviat, ben al contrari, em passat del bipartidisme al monopartidisme (Catalunya pràcticament el 100% de les alcaldies son de CIU i a Espanya són del PP).

Si ho mirem amb més perspectiva, podem dir que s'ha despertat l'interès de la població pels partits alternatius, que s'ha fet veure a la població que és necessari un canvi en el sistema polític actual, però que si tot aquest moviment no s'unifica i té un recorregut, passarà a la historia (això no crec que ho dubti ningú) com un fracàs.

Passada una setmana de les eleccions (avui ja estem a 28M), crec que les acampades ja no tenen sentit. Ara toca organitzar-se d'una altre manera, donar consistencia al moviment i entrar en el sistema polític per canviar-lo des de dintre. No seria un cami curt, ni seria facil, però crec que és el camí a seguir.

Canviar tot el sistema politíc no és tant fàcil com canviar un president (com van fer el poble iraní amb Mahmud Ahmadineyad). Ha de ser un procés molt més complex i laboriós. No s'ha de canviar un home, sino tot un grup de gent que tenen diferents nivells de poder, s'han de canviar moltíssimes lleis, però sobretot (i segurament el mes complicat) s'ha de canviar la mentalitat col·lectiva. Tot això s'ha de fer sense sang, per tant, s'han d'afegir uns graus més de complexitat.

Per tot això, crec que ja no tenen sentit les acampades. Tampoc crec que sigui "ètic" ocupar un espai public de forma indefinida per la causa d'un col·lectiu (recordo que en les eleccions va quedar demostrat que nomes ens interesa a uns quants). Tampoc ho veuria bé, si uns grups independentistes decidissin ocupar la plaça St. Jaume fins que Catalunya fos independent. Inclus ho veuria anti-democratic. Si ja s'ha votat, s'han fet referendums i no hi ha una majoria clara de gent que vol aconseguir un objectiu no tens legitimitat per ocupar un espai public de forma indefinida. "Public" vol dir de tothom, no només d'un col·lectiu.

Esta clar que la conselleria d'interior hauria d'haver buscat el diàleg i proposat alternatives a una acció violenta (encara que no fos fàcil, per la falta d'uns líders clars en les acampades), però els manifestants ja sabien que els intentarien treure més tard o més dora, ja sabien que si es negaven ha sortir intervindrien els mossos i no ho farien amb roses ni abraçades.

Per tant, jo crec que l'idea és genial, tota aquella gent ha fet una feina increible i estic d'acord en que ha haver-hi un canvi, però la resta de la societat ha votat i ha decidit avançar com fins ara per tant, ara toca retirada tàctica i avançar per convèncer la resta de ciutadans, amb propostes realistes, aprofitant-se del sistema i no amb victimisme.

El Google actual i el problema de la privacitat

El descobriment d'avui ha sigut bastant impactant. No es que sigui un "fan boy" de Google però era una empresa que em queia simpàtica. Sempre s'han caracteritzat per fer aplicacions útils, boniques i obertes... tot una utopia estan acostumats a la criticadissima filosofia de Microsoft.

Fa un temps ja em vaig desencantar descobrint que sota de la túnica de "germanes de la caritat" (pràcticament tot es gratis dins l'univers de Google) s'amaga un llop pelut i amb dents afiladissimes. Segurament tothom s'ha donat compte, pero cuan estas llegit un mail dintre de Gmail, a la banda dreta pots llegir uns "consells publicitaris". Pero no "publicitat" com la de la tv o la radio, sino publicitat personalitzada segons el que es parli en el mail que estas llegint. En altre paraules: escanegent els mails i segons les paraules que hi trobin, et mostren anuncis realcionats.

Be això en principi ja es una violació la meva intimitat a plena llum del dia. No perquè cregui que hi hagi algun empleat de Google que es distregui mirant el meu correu, sinó perquè tota aquest informació després pot ser utilitzada per coses que a les que jo no hi tinc perquè estar d'acord.

Un correu electrònic diu coses de mi, però el que mes informació revela de mi (i segurament de tots vosaltres), segurament molt mes que la informació que pugui arribar a compartir en el Facebook o la de les meves factures, son les cerques que faig (evidentment a Google).

Avui m'ha donat per utilitzar Google Bookmark. En principi nomes era per tenir el "bookmark" actualitzar anés on anés. Quan he accedit m'ha sortit una finestra preguntant-me si volia que Google recordes totes les adreces a las que accedia (necessita que t'instal·lis la barra de Google en el navegador) o nomes les que cercava a traves del seu cercador web.

M'he quedat una mica boca obert al veure la "barra" que tenen. La menys intrusiva de les dos opcions era deixar que guardes totes les meves cerques?.

He clicat en la segona opció i m'ha deixat entrar en la interfície de Google bookmark/history on he pogut comprovar que han estat emmagatzemant cada una de les cerques que he fet ( des de el 2006), i quins dels enllaços que em mostrava eren els que picava en cada una d'elles.

Immediatament he buscat la política de privacitat. Allí es pot llegir tots els mètodes que fan servir per recopilar informació de tu, pots veure un video on s'explica lo "guai" que es Google. De fet no s'amaguen, ben al contrari, intenten menjar-te el cap explicant que tot això que guarden es per el teu be (en part es cert), perquè tota aquest informació la fan servir ells per donar-te uns resultats molt mes acurats quan fas servir el seu cercador. Peró encara hi ha mes, resulta que el vídeo diu textualment "te damos la posibilidad de que no guardemos tus conversaciones en google talk y google voice"



Resumint, que no nomes no estan fen res dolent, sinó que encara els hi has d'agrair. Veient el vídeo es fàcil veure que per defecte ho guarden tot, i que si no vols que guardin quelcom, ho has de buscar i desactivar tu.

La veritat es que cada vegada es mes evident l'estratègia de Google...i fa por. Saben de que parles amb els teus amics (gmail, gtalk, google voice), saben on vius i on vas (Google maps), saben les teves inquietuts (google history o bookmarks, google reader, igoogle, youtube), saben el que fas (gcalendar)... En alguns casos saben millor qui ets que tu mateix.

Com tothom sap el seu negoci es la publicitat i amb totes aquestes dades no nomes poden mostrar-te els anuncis que mes encaixen amb tu sinó que poden generar tot un perfil de qui ets.

A primera vista no es res perjudicial, de fet es positiu que ja que has de veure publicitat almenys que sigui de marques i productes que puguin ser interessants per tu, i que els resultats de les teves cerques tinguin en compte els teus interessos, la teva ubicació, etc...però al mateix temps es un gran perill que una sola empresa sàpiga tant de tu.

Es interessant que amb una sola compte puguis accedir a tants i tants bons serveis, però cada cop que Google presenta un nou servei uns altre 14 serveis similars moren. El servei de Google sempre serà com a mínim igual de bo i partira amb el gran avantatge que dona una integració nativa amb la resta d'aplicacions de Google i els recursos suficients per millorar-lo i fer-lo créixer.

El seu objectiu final, es que tota la informació del mon estigui a la xarxa (i quan mes interrelacionada millor), de que pugui ser objectiu del seus algoritmes i per tant útil per generar mes i mes personalitzada publicitat, però no es pensa quedar esperant a que els usuaris canviïn de mentalitat per si sols. Saben que aquests canviïs no passen d'un dia per l'altre, que no ho tindran fàcil perquè necessiten de molts intermediaris i volen que aquest canvi es faci ara que encara "tallen el bacallà".

Per un costat necessiten que els usuaris creguin que la seva privacitat es quelcom sense valor o que en el pitjor del casos la cedeixin casi sense donar-se compte. Qui pot negar l'utilitat de serveis com GMail, Google calendar, Youtube, Google maps, Google docs, Picassa... A primer cop de vista i si ho mirem de forma aïllada (per cada servei per separat) estem cedint molt poca privacitat a canvi de poder utilitzar un servei fantàstic i que ens fa la vida mes fàcil. Peró si ho mirem en global, si ens fixem en tota la informació que estem deixant a mans del "senyor Google", ens donem compte de que gaire podrien generar un avatar/clon virtual de nosaltres (segur que us ha vingut al cap la serie Caprica ;-) ).


Per l'altre saben que quants menys intermediaris millor, quan mes aprop de l'usuari final menys problemes:

- Que els usuaris s'han d'instal·lar una barra en el navegador per poder guardar-nos tota la informació que ens interessa d'ells... cap problema, creen el seu propi navegador.

- La gent cada cop mes es connecta mes des de el mòbil... cap problema, estalvien problemes als fabricants facilitant-los un sistema operatiu amb el que els usuaris estiguin permanentment connectats i així poden posar els seus serveis (amb els que recopilen tota la nostra informació) a un sol clic de l'usuari i amb la seguretat de que estaran suportats i actualitzats en tot moment.

- Ja no es podem fiar de que a llarg plaç els fabricants facin servir el seu sistema operatiu...cap problema treuen el seu propi model de mòbil, per assegurar-se la presencia d'Android en el mercat (Nexus One).

- Últimament ja es podem fiar ni dels ISP (que a demés a Espanya que son una mica... "animals" els volen cobrar un canon).... cap problema, ens fan ISP i passen per sobre de les grans "telecos".


Si tot això ho hagués intentat Microsoft tothom els associaria amb Satanas, amb el gran mal de la informàtica, amb l'enemic de la llibertat. Peró em de reconèixer que amb Google tot es diferent. No ens queixem per que tot el que fa Google es molt útil, es obert, gratuït i funciona. "A demes" permeten configurar els serveis de manera que no guardin tantes dades (o que almenys no vegis que ho fan), si t'endinses lo suficient en tota la política de privacitat.

Peró no ens enganyem, la millor manera de que Google no sapigui GAIRE de tu, es mantenir-te desconnectat del teu compte de Google el màxim temps possible i no utilitzar el seu cercador (això ultim veritablement difícil, perquè segueix essent el millor).
Tot i això encara poden saber algunes cosetes, però probablement serien a nivell purament estadístic i no podrien relacionar-te individualment.

Després de tota aquesta parrafada haig de dir, que:
- No he deshabilitat la cookie de Doubleclick (pero almenys se on esta l'opció) per lo qual estic permeten que Google reculli informació sobre les meves preferències, perquè ja que m'ha de mostrar anuncis almenys que siguin del meu possible interes.
- He escrit aquest post, en un blog Blogger XD.

P.D: Tot i això, guanyaran el xinesos ;-)


.

Diguem NO al abús... dels informàtics

Una de les meves frases preferides de sempre es la de "Manolete, sinó sabes torear pa que te metes" que guarda certa
relació amb la de "dios da pan a quien no tiene dientes" o la de "si no sabes ir en bicicleta no te compres una moto".

Son frases que venen perfecte per il•lustrar una de les problemàtiques que afecta el ram de la informàtica. Per exemple, jo soc programador... fora del meu ram es queden amb que soc “informàtic” (i com a tal hagi de saber-ho tot sobre informatica)

Tots el informàtics pateixen el mal “AFTI” (Amic o Familiar Tecnològicament Subdesenvolupat).
No se on deu estar escrit o qui ho ha recomanat, però la gent quan es fa amic d'un informàtic, automàticament li perd la por als ordinadors (encara que no li faci cap falta i li hagués tingut una por exagerada) i sen compra un, o tornar a utilitzar el que tenia abandonat en una habitació fosca, al costat de la bicicleta estàtica.

Per això s’hauria de promoure el carnet de “manipulador aparells informàtics/electrònics/elèctrics (ja veure mes endavant per a que dic això)” per poder comprar un ordinador, que es coincidirà desprès de fer un curset obligatori en el que s’ensenyi informàtica bàsica i a ser conscient de les pròpies limitacions.

Segurament no pasaria com ara, que tothom (tingui els suficients coneixements o no) s’atreveix amb l'ordinador, a enviar ppt's de cadenes (els típics que has de reenviar a 50 persones si no vols ser devorat per el "Spaguetti Monster"), a enviar per e-mai les 50MB
de les fotos de les vacances, provar aplicacions noves, pagines cool i nous clients P2P.


Com que no saben fer-ho o al fer-ho, han espatllat quelcom mega-important per la seva vida quotidiana (just la mateixa que tenien abans de envalentonar-se
amb la informàtica) truquen al seu amic/parent informàtic a les 22:00h perquè els hi arregli des de casa seva un error que no veu i d'un programa que no te perque haver tocat mai (recordeu lo de "provar aplicacions noves, pagines “cool” i nous clients P2P").


Es igual que el seu amic/parent informàtic ho hagi explicat 6 vegades, es igual que tingui al abast al major font d’informació que tingut mai l'humanitat (Internet... ui no que això nomes servia per baixar-se pel•licules, enviar e-mails cadena i veure pornografia) on poden trobar la solució a qualsevol problema que pugui tenir un usuari de Windows de nivell mitg-alt.

Evidentment si aquest amic/familiar no es capaç de solucionar-ho per telèfon serà que no es tan bon informàtic i haurà de convidar-lo a casa i prendre’s (o no) la molèstia de preparar-li algu de menjar. Al fi i al cap te dret a equivocar-se i a espatllar l'ordinador, però evidentment no ten cap obligació de buscar una solució, aprendre a fer-ho correctament, ni tant sols a llegir el missatge d’error per això ja ten al seu amic/familiar informàtic que com es un freak de la ostia no li molestar arreglar-t’ho infinites vegades, tot lo contrari, segur que esta esperant a que el truquis per anar a casa teva i demostrar-te lo molt que sap d’informàtica.


Tenir un informàtic com amic/parent es casi tant profitós com tenir un amic/parent metge, el pots trucar a qualsevol dia i al qualsevol hora per preguntar-li coses que ell ha de saber forçosament i atendre’t (per això el suportes quan no tens res espatllat o cap dolencia, o no?)

Però la comparació no es del tot exacte. La professió de metge al ser mes antiga es mes entesa i possiblement no li demanaran a un metge de capçalera que els curi una hernia discal. Per contra d’informàtic a de saber el funcionament intern de qualsevol mecanisme, no ja electrònics sinó inclús elèctric (un reproductor de vídeo, un lector de DVD, un secador, un estufa... o es que no va tot endollat a la corrent?) i a demes sense tindre l’aparell físicament davant (tots els aparells funcionen igual, si saps muntar un ordinador també has de saber muntar un aire condicionat)..


Senyors/es, ha arribat el moment d’alçar-nos i dir “NO”.
“NO” als amics/familiars que nomes s’interessen per nosaltres quan necessiten que algú els hi arregli les seves calamitats informàtiques.
“NO” a ajudar a tothom sigui l’hora que sigui.

Per aconseguir-ho he pensat les següents normes d’actuació:

1. Si algú que encara no sap dels teus coneixements informàtics, “llença al aire” una consulta sobre informàtica o es queixa del seu ordinador:
a. Si hi ha mes gent amb nocions del tema a prop, no dir absolutament res i esperar que es mullin els demes (encara que la resposta que donguin no sigui gaire completa o encertada).
b. Si et pregunta directament, donar una solució molt general o dir que busqui en una determinada web.



2. Fixar una hora límit a partir de la qual no soluciones cap “incidència” de ningú que no sigui molt important per a tu (o estigui molt bona) i/o sigui molt urgent (com si fos un horari laboral).
Si truquen per coses d’informàtica mes tard d’aquella hora, casualment tens que fer moltes coses (anar a comprar, dutxar-te, fer-te el menjar, has quedat i ja arribes tard...) encara que no sigui cert.

3. Si no queda mes remei que fer desplaçar-se fins al domicili del afectat, i l’error no es molt urgent, aplaçar la visita fins a una data que sàpigues perfectament que no tens res que fer (si volen un servei professional que paguin).

Us deixo amb un gag de "Camera cafe" que reflexe casi a la perfecció aquesta "perversió" ;-)





Senyors/er com deia el Raimon “DIGUEM NO” ;-)

Estar enamorat i estimar algu

No us explicaré com m'ha sorgit aquest tema per el cap, perquè em diríeu freak i ja m'ho dieu massa sovint ;-).

El cas es que m'ha vingut al cap lo "estúpid" o "nyonya" que et tornes quan estàs enamorat. L'altre dia ho comentava amb la meva parella, "l'enamorament hauria d'estar tipificat com alienació mental transitòria (per sort)".

Va ser aquest ultima paraula ("transitòria") la que de vegades porta problemes.

A tothom li agrada enamorar-se. Notes una sensació agradable mentres el teu cos deixa anar endorfines (que no deixa de ser una droga tova, que en alguns casos es torna massadura ;-)) que et fan sentir extremadament feliç.

Quan s’està enamorat, no veus defectes, ni males intencions. Tot es perfecte. Nomes tens un 2 objectius a la vida:

- Fer feliç a la persona estimada.

- Estar amb ella el màxim temps possible.

Durant aquesta etapa la teva individualitat i capacitat de raciocini es veu greument mermada o senzillament reduïda a 0. Amb totes aquestes "tares" es senzillíssim ser feliç, nomes has de trobar la manera "maximitzar" els dos objectius anteriors.

Hi ha gent (especialment dones) que pretenen que aquesta etapa duri per sempre i quan s'acaba buscant una altre persona que els pugui tornar a facilitar aquesta sensació. Les podríem anomenar "yonkis d'endorfina" (si si, estic super-imaginatiu) ja que fan el que sigui per la seva dosis.

No troben sentit a una relació mes enllà d'aquest període (que mes aviat o mes tard arriba, i no torna), quan realment l'enamorament no es mes que la primera, la mes curta i la mes fàcil de les etapes en una relació sentimental.

Alguns/es em diran que no es fàcil, que porten molt de temps sense enamorar-se. Mes enllà de la dificultat personal de trobar algú amb cert grau d'afinitat, enamorar-se no es mes que donar-se compte que has trobat una persona amb la que "connectes", amb la que tens interessos comuns, o simplement t’atreuen certs aspectes i la trobes atractiva.

De fet, es tant "fàcil" que si miréssim les vegades que alguns/es s'enamoren podríem deduir que confonen l'enamorament amb una mala digestió. Però estimar a una persona va molt mes enllà. Per estimar de veritat es necessari conèixer be a la teva parella, ser conscient de les seves virtuts, acceptar les seves manies e intentar ajudar-la a millorar els seus defectes.

La diferenciació es similar a la que podríem fer entre

els termes "desitjar" i "estimar". Desitjar no es mes que un antull (“antojo” en castellà... eh, que jo em documento per escriure eh :-P), no ets objectiu, nomes saps que t'agrada i sents la necessitat de "tenir-la".

En canvi per estimar necessites ser conscient de amb qui estàs compartint la teva vida i això nomes ho pots fer quan has recuperat la teva pròpia personalitat, per poder parar-te, i fer-te algunes preguntes:

- Val la pena cedir temps?

- Val la pena cedir la teva llibertat?

- Val la pena perdre l'oportunitat de conèixer altre gent per estar amb aquella persona?.

Per tant podríem negar la frase "l'amor es ceg", ja que crec que no sents amor de veritat fins que et recuperes de l'etapa d'enamorament i veus l'altre persona tal com es.

L'amor de veritat no s'envà quan s'acaba l'enamorament... de fet encara esta per arribar. L'amor de veritat es realista, no creu en princeses de compte ni prínceps blaus.

L'amor, com tot lo bo, es fa merèixer i per tant s'ha de fer un esforç tant per aconseguir-lo com per mantenir-lo.

Vetar els "espectacles" de brous a Catalunya

Després de molt anys d'agonia, per fi estem aprop de prohibir que es facin "corridas de toros" a Catalunya. La Generalitat ha acceptar a tràmit una iniciativa legislativa promoguda per la plataforma PROU.

Sempre ha estat prohibit fer mal als animals, però exceptuant la "fiesta nacional" (s'ha de ser morbos per veure el sofriment d'un animal com una festa).

Amb la nova proposta ÚNICAMENT s'eliminarà l'excepció de la llei que permetia celebrar "corridas de toros".
Ara nomes ens queda recollir 50.000 firmes (segur que arribem però quantes mes tinguem mes pressió podrem fer).

Ja s'havia intentat fa anys a proposta de ICV, però havia fracassat perquè al resta de partits s'havien negat a prohibir el "correbous".

No es podrà firmar per Internet per tant haurem d'estar atents (http://www.prou.cat/) per trobar on podem firmar.

Espanya es queda sense informàtics

Suposo que ja ho sabreu però el nostre estimat govern pensa que tothom ha de saber programar i saber administrar un xarxa d'equips informàtics, de manera que ha decidit suprimir la carrera d'informàtica del nou pla d'estudis.

Aquesta sabia decisió es deguda a que amb Bolonia totes les carreres han de tenir adjudicades unes competències laborals definides. Como ara els informàtics no les tenim, doncs en comptes de regular la nostre situació i donar-nos tals atribucions (totes les que estiguin dins de desenvolupament d'aplicacions informàtiques, administració de sistemes d'informació...) han decidit tirar per la via rapida, que no es mes que suprimir la carrera i dir que "els coneixements d'informàtica son transversals a totes les carrares".

La ministre Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo deu tenir una visió molt limitada del que es la informàtica per pendre aquesta decisió amb tant poc criteri.

L’informàtica no es limita a saber crear un document de Word o fer una presentació de Power Point amb acudit verd i 4 fotos gracioses.
Dintre de la informàtica hi ha moltes branques (algunes segur que ni les conec) i per desenvolupar-les es necessari tenir interès i una formació especifica.
Jo sempre he cregut que la informàtica es una d'aquelles carreres que son casi vocacionals (metge, mestre, telecos, etc..) ja que si be no es especialment difícil son matèries força "aspres" com per estudiar-les si no hi tens especial interès.

El intrusisme en la nostre professió no es un tema nou ni extrany. Sincerament no em molesta que hi hagi gent sense formació en informàtica que sàpiga fer una web estàtica en HTML es consideri informàtic.
El que em molesta es que gent que no te cap interès, que ha acabat treballant d’informàtic per casualitat o per necessitat, i al que li donen un curs de 100h es posi a implementar aplicacions mitjanament grans. Poden funcionar/trampejar, però de ben segur que no son tant bones ni tant escalables com si les fa un professional amb una bona formació en informàtica.
El baix rendiment, la poca estabilitat, la escalabilitat nul•la... tot son causes de queixes de clients i per tant de part de la mala imatge que tenen les aplicacions informàtiques i per extensió, els informàtics (tant els postissos com els reals).

Però no carregaré contra els informàtics "postissos" perquè la culpa no es seva, sinó del culpable de pràcticament tots els mals de la societat, la cobdícia.
Que falten informàtics?
Que demanen un sou massa alt per el pressupost que em tingut que presentar al client?
Tranquils, tinc una carpeta plena de químics, matemàtics i "players" disposats a fer el mateix per la meitat de preu. Els donem un curs basic i a implementar com robots i si no saben descomprimir un fitxer zip que enviïn la pregunta al nostre departament tècnic on hi ha unes teleoperadores (que encara cobren menys) que nomes hauran de seguir un guio (que els haurà fet el nostre únic informàtic) o enviar-lis un enllaç a un web on ho expliqui.

Fa temps comentava amb un amic, que m'havia donat compte, que els que realment tenim mes poder dins una empresa (desprès del senyor que firma les nomines/contractes) som els informàtics. En una societat en la que tot esta informatitzat, i que tota l'informació es mou per un cable ethernet, nosaltres som una peça important dins una empresa.
Per desenvolupar la nostre feina necessitem tenim que tenir certs privilegis per manipular els sistemes informàtics i per tant tenim accés a tota l'informació que genera una empresa. Em sembla molt agosarat dir que una persona sense formació especifica o no oportunament regulada es pot encarregar de vetllar de lo mes important que te una empresa.

La solució rapida es donar les atribucions que ens pertoquen al enginyers de telecomunicacions. Com ha solució temporal no em sembla dolenta (tot que i que molt lluny de ser optima) ja que en la seva carrera toquen certs aspectes de l’informàtica, però la carrera de telecomunicacions es molt dura i es donen moltes matèries que son completament innecessàries per desenvolupar les competències d'un informatic i per tant algu que es vulgui centrar en la informàtica, difícilment entrar a estudiar telecomunicacions.
Si posteriorment volen dedicar-se a la informàtica hauran de formar-se en diferents disciplines per tant podríem dir que tardaran un cer temps a ser tant rendibles com els informàtics.

En tot cas, amb la demanda creixent de professionals de la informàtica, confiar en absorbir-la únicament amb els "telecos" i els que han fet cicles formatius es un gran error de càlcul.

Sovint crec que el mon esta al reves i que els nostres dirigents en comptes de intentar posar-lo del dret es capfiquen en mantenir-lo tal com esta.

Tot i això potser ens queda una escletxa d'esperança perquè acabo de veure que dintre una estona es torna a proposar en el senat una proposició no de llei (presentada per el PP) perquè el govern ens dongui atribucions laboral. Vaig a sentir-la ;-).

De tornada a World of Warcraft (Fumetas Wow)

Fa temps que vaig deixar de jugar al Wow (World of Warcraft) però desde que el David em va fer reviure la meva curiositat pels MMORPGs (quan em va proposar de jugar els dos al Warhammer On-line) vaig notar la necessitat de tornar a buscar un servidor gratuït de Wow (fa molt anys que no compro cap joc original, i aquest no anava a ser l'excepció, tot i que s'ho val).

Justament vaig deixar de jugar perquè no havia trobat cap servidor gratuït suficientment estable i cuidat en el que valgues la pena perdre-hi hores. Es "queien" massa sovint, hi havia moltes missions que no funcionaven i hi havia molt poca gent connectada i per tant perdia tota la gracia. Els MMORPGs no estan dissenyats per jugar-los en solitari ja que els falta argument i moltes opcions que haurien d'incloure si estiguessin destinats a jugar "off-line".

No tenia gaires esperances de trobar cap servidor gratuït decent però vaig pensar que per buscar una mica no perdia res. No em va costar gaire anar a parar a una web on apareixen tots els servidor privats en castellà i vaig mirar el que tingues mes vots (Fumetas Wow, no us deixeu entabanar per el nom). Em va sorprendre el nom del servidor, la quantitat de vots, l'explicació super detallada del servidor, la quantitat de coses que havien "customitzat", però sobretot el nombre mig de usuaris connectats (mes de 1000 en aquells moments).
Prometia bastant i em vaig decidir a perdre una tarda en crear-me una compte, tornar a instal•lar els 4 DVD del joc, descarregar els "patch's" necessaris e instal•lar-los.


La veritat es que va valdre la pena, el servidor esta molt be. Evidentment que a vegades es cau, normal que en alguns moments tingui lag i que tingui alguns bugs, però ES GRATUÏT, i francament no pagaria 15€/mes per estalviar-me alguna caiguda i algun error tonto.
Una altre característica es que te uns "rate's" molt alts d’experiència i per tant s'ha de jugar diferent a com ho havia fet fins ara, per a be i per a malt. Al principi vaig pensar que jo jugaria com sempre, fent les missions i disfrutan del joc poc a poc, però en quan vaig començar a veure per on anaves els "trets" vaig començar a canviar la forma de jugar. Vaig començar a passar de fer les missions i anar directament a les zones on els NPC's (criatures controlades per la maquina) eren mes o menys del meu nivell, sense cap motiu mes enllà de guanyar experiència per al personatge, sense tenir cap objectiu ni missió que em digues que els tenia que matar.


Sempre havia pensat que fer això era una mica tonto, perquè era matar per matar. Encara ho segueixo pensant, però en aquest cas l'objectiu ho justifica. Ena quest servidor tenen tant alts els "rates" d'experiencia que puges de nivell molt ràpidament, potser massa per el meu gust. Això comporta que sempre estas molt per sobre dels NPC's que hauries de matar en les missions que et donen, i per tota l'emoció. La veritable gracia del joc (i sobretot en un servidor amb aquestes característiques) es lluitar contra personatges controlats per jugadors humans, que evidentment lluiten molt millor que els controlats per la maquina. Resulta que inclús hi ha tornejos i en ells no nomes guanyes punts d'honor sinó que també guanyant objectes únics (sempre dintre del joc, esclar) etc...


Per acabar-ho d'arrodonir fa poc que soc GuildMaster (el jefe) d'un clan que he creat, on tots els membres son catalans. Ens diem "Almogàvers", i va néixer, apart de per el meu sentit catalanista, per la ràbia que em van provocar la quantitat d'insults i provocacions que vaig rebre al exposar la idea de crear el clan en el fòrum del servidor. Tanta va ser la repercussió que un administrador va tancar el fil 3 cops (el vaig obrir dos cops mes). A la cuarta va anar la vençuda, però perquè no el tanquessin vaig tenir que ser super escuet i escriure en castellà. Arrel d'això, el que havia sorgit del meu cap com una idea que podia tenir la seva gracia,a va passar a ser el meu objectiu principal en el joc (crear la guild de catalans i fer-la una de les mes respectades del servidor). No pot tenir l'objectiu de ser la mes gran ja que nomes podem afegir catalans i d'aquests, els que vulguin participar (hi ha força nascut a Catalunya que no vol participar perquè li dona la sensació de que va lligat a un ideal nacionalista), però si una de les millors en termes d’unió, sincronització i suport entre els membres.


La tasca no es fàcil. En el joc i especialment en aquest servidor, el tema de les germandats esta bastant oblidat. La gent s'afegeix als clans perquè ho fan tots els altres i per sentir-se membre de quelcom mes gran, però realment participen poc en temes de germandat i no la fan seva. Els clan afegeixen membres sense saber qui son, sense posar requeriments d'entrada i en general, sense haver parlat amb ell prèviament. No es dissenyen l'escut i segur que en mes d'una no es fa servir el banc comunitari de la germandat.
No hi ha ranking de germandats, ni es poden fer guerres de clans de la mateixa facció ni res de res.

En aquest sentit he proposat als administradors del servidor a vera si seria factible poder fer guerres i aliances entre germandats de la mateixa facció. Crec que es complicat d'implentar per gent que no ha participat en l'elaborament del joc, però obriria una ventall enorme de possibilitats i faria de WOW un joc casi infinit.

Tota aquesta "parrafada" per poder fer una crida a tots els catalans jugadors de Wow que estiguin jugant en altres servidors (o del propi Fumetas wow) a que s'uneixin a la germandat Almogàvers i fem pinya plegats.

Fem-nos respectar (sobretot fora del joc).

Negociant el que ja esta negociat

No entenc res. Han passat casi 4 anys des de l'aprovació per part de les corts espanyoles del nou estatut de Catalunya i no nomes no s'ha fet res del que contempla, sinó que encara s'esta negociant la seva aplicació...
Digueu-me ignorant però, jo pensava que la negociació era el pas previ a la arribada a un acord (en aquest cas en forma de llei) i que els acords en un estat de dret s'havien de complir. Clar que també pensava que amb que el Tribunal Constitucional l'hagués revisat un cop hi havia prou, i ara resulta que no saben fer bé la seva feina, perquè se'l tenen que tornar a estudiar.

Tot aquest enrenou del estatut em fa venir unes quantes preguntes a la meva desordenada ment:
- Com es que un cop arribat a un acord hem de negociar per aplicar-lo?. Sino s'anava a aplicar, perquè es va donar per bo?.
- Jo també puc negociar les lleis establertes?
- En algun moment la "negociació" arribara a un acord innegociable?.
- Si es pot negociar sobre lleis establertes... perquè no negociem també sobre la constitució i mentres no arribem a un acord no la complim?

Fa mesos estem veient com els partits catalans promouen als 7 vents la suposada "unitat catalana" per anar a negociar a Madrid, però a l'hora de la veritat cada un es mou per els interessos partidistes, sense mirar mes enllà de la porta de la sala de reunions. En el que sí sembla que es posen d'acord es en el nivell en el portaran baixats els pantalons un cop arribin de Madrid... això si cada partit porta el pot de vaselina en una mà diferent.

Em dóna vergonya aliena que els partits catalans ni tant sols es plantegin la possibilitat de negociar als mínims amb els que aniran a negociar l'aplicació del estatut a Madrid. L'estatut és una llei aprovada a les corts, no hi ha res que negociar, s'ha de complir. Qualsevol civilització es basa en el compliment de les lleis. Si ens saltem els acords estem desacreditant tot el sistema i estem possibilitant que tothom faci el mateix convertint-nos en una "república bananera".

Cada dia estic més convençut de que s'ha de canviar el sistema polític d'aquest país. Necessitem polítics que no necessitin ser polítics, que tinguin la seva vida i la principal font d'ingressos fora dels òrgans de poder, que no necessitin seure's en la trona, sinó que ho facin per convicció, perquè hi creuen, perquè volen fer un bé al seu país.

Crec que hauríem de tenir un sistema que ens permetés votar a qualsevol que es presenti a uns comicis, i no només al cap de llista que ens proposen els partits, establir auditoria a tots els partits i polítics amb càrrecs per aconseguir reduir l'influencia i la necessitat dels diners dels polítics.

Podria ser una solució a alguns disbarats que es cometen actualment:
- Lleis de cara a la galeria.
- Canvi d'opinions en funció de la direcció del vent.
- Desviacions de criteri per por a perdre el la cadira (que els permet pagar els deutes que han adquirit per pujar al poder).

Per quan polítics que defensin el que creguin que es millor per el seu país encara que això els suposi perdre els seus privilegis?.
Per quan ministres que siguin experts en els temes relacionats amb el seu ministeri?
.
.
.
Perquè em faig tantes preguntes?

El juego de tu...estupidez

Ja se que fa mesos que existeix el programa "El juego de tu vida", però ahir va ser el primer dia que vaig aguantar mes de 3 preguntes seguides.

No se si algú desconeix la mecànica del programa, però resumint-la ràpidament es tractar d'anar airejant els draps bruts del concursant en forma de preguntes. A mida que el concursant admeti que es cert el que la presentadora diu, va passant de "nivell" (d'estupidesa) i guanyant més diners. Si decideix plantar-se abans de que la presentadora llenci la pregunta s'emporta els diners que ha guanyat fins aquells moments, però si no admet que es cert el que li pregunten, perd tots els diners que havia guanyat.

Com imagineu les preguntes son molt personals e intimes i l'acceptació de la majoria d'elles implica no poder tornar a mirar a la cara algun dels teus familiars/amics.
Si nomes es tractes d'aixó, seria un reality com qualsevol altre i no mereixeria ni el meu comentari, però el problema es que algunes afirmacions inclús poden provocar un trauma de per vida a la persona implicada, un divorci immediat o el despreci de tothom al que coneixes/coneguis per sempre mes.

Per començar no entenc els creadors i productors del programa. Val, si, volen guanyar diners , però s'han imaginat les conseqüències del seu programa?. Jo no podria dormir tranquil sabent que estic col·laborant activament a arruïnar la vida de tanta gent.

Segurament s'escuden en que els participants hi van lliurament, ningú els obliga, i que els estan fent un servei ja que a lo millor el participant necessita els diners. Em sembla correcte el plantejament, però llavorenç tingues molta cura amb les preguntes que fas.
He de reconèixer que vaig sentir algunes bastant innocents i no eren de les primeres (que en principi son les menys comprometedores) però altres em van semblar una autentica aberració.

Però el que mes em va sorprendre no son ni les preguntes, ni la estupidesa que demostren els concursants al jugar-s'ho tot (matrimoni, fills i feina) per 5000€ (el maxim que vaig veure perdre), sinó el que han fet realment. Vull dir. les preguntes no son tals, son afirmacions amb un signe d’interrogació darrera, però aquella persona ha fet alló que diu la presentadora, l’única incògnita es si ho admetrà o no, però encara que ho negui, esta clar que es cert. Per tant es del gènere estúpid negar-ho i perdre tot els diners. Si has decidit que et llencin la "pregunta" admet que es cert i llestos, ja has quedat malament i que almenys hagi "valgut la pena" quedar malament en totes les altres preguntes.

Moltes de les preguntes que fan son de temes sexuals, que no tenen major importància, ja que cada un al llit que faci el que li roti, i segurament tots tenim petits vicis inofensius però que no cal que ho sàpiga 15 milions de persones.

D'altres si que em fan sentir vergonya aliena, tant cap al dirigents del programa com cap als concursants.

Nomes en vaig veure un tros ahir i per tant no us puc posar mes que 2 exemples:

* "Has dado de comer excrementos a un familiar haciendole creer que eran olivas" (a una dona de 45 anys)

* "Quieres mas a tu hija mayor que a tu hija pequeña" (a un home relativament jove)

Com es pot ser tant ... per donar-li de menjar excrements a algú, per molt malament que et caigui. Ara a vera qui es el guapo que va a sopar per nit bona a casa seva. Suposo que la víctima va ser una persona gran, segurament la seva sogre o algú sense totes les facultats mentals.

La segona, sincerament crec que pràcticament tots els pares de mes d'un fill deuen tenir mes apreciï a un fill que a un altre, tot i que facin el màxim possible perquè no es noti i no ferir la sensibilitat de l'altre, però crec que aquí els encarregats de escriure les preguntes del programa van pecar de falta de sensibilitat. El concursant era un pare jove i una veritat com aquesta a un infant li pot crear un problema de confiança brutal i comportar molts problemes futurs. Per sort el concursant va tenir mes escrúpols hi ho va negar, però com deia anteriorment, la "pregunta" ja s'havia llençat.

No se perquè em preocupo tant, no es cap revelació, nomes es una demostració mes de la cita de l'Albert Einstein:

"Solo hay dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana. Y no estoy tan seguro de la primera".

P.D: Ara una cita meva :-P
"Si ens poguessim vendre l'anima, s'hauria de fer cua per entrar al infern."

Progresa adecuadament

Hi ha dies en els que notes com mica en mica se't cau la vena del ulls i et dones compte de coses en les que no has reflexionat fins en aquell moment tot i ser de vital importància. Suposo que en part es deu a que sóc un despistat o a que visc massa bé, fins fa poc no m'he adonat de la meva situació "vital" ;-). Això és el que em va passar farà pocs mesos quan vaig començar a donar-me compte de que tot i no tenir molta sort (sobretot en joc d'atzar) sóc afortunat de tenir una vida força plena per l'edat que tinc.

Tinc una parella que m'estima moltíssim (encara que quan s'enfadi afirmi el contrari), una família un tant peculiar però dins la "normalitat", una feina que en alguns moments m'omple i que em permet ser autosuficient (inclús em puc permetre algun petit capritx) i una colla d'amics que em suporten força freqüentment.

Tot això és molt més del que tenen moltes de les persones anònimes amb les que en creuo cada dia al metro i infinitament més que els que tenen la mala sort de néixer en un país subdesenvolupat, en guerra o en unes condicions familiars molt pitjor que les meves.

Per acabar-ho d'adobar, tot i no ser el més guapo i intel·ligent ni tant sols de la meva ciutat, no pateixo cap deficiència greu ni es trenquen els miralls quan m'hi reflecteixo (tot i ser de l'IKEA). La salut, més enllà de la panxeta de la felicitat, em tracta força bé.

Em sento molt afortunat de tenir tot això i de l'unic del que tinc por és de topar-me amb un sot que no sàpiga esquivar, caure i fer-me tant mal que no em pugui tornar a posar del tot dret.

Però potser el que em fa més por de tot és ensopegar-hi per haver-lo menyspreat i/o voler córrer massa tot i haver-lo vist amb antelació.
Inclús pitjor... ensopegar jo sol, sense cap motiu més que el de veure que succeeix amb l'esperança de que el cop em faci reaccionar i provoqui un canvi a millor a la meva vida... però que al contrari canvïi la meva vida a pitjor per sempre més.

També em preocupa que a vegades em costi distingir els entrebancs contra els que em tinc que enfrontar i lluitar dels que val més rodejar-los i seguir el meu camí esperant una oportunitat millor per afrontar-los.

L'edat hauria d'ajudar-me a avaluar-ho correctament, però i sinó ho fa?

A vegades tinc la sensació que de cop i sense haver entrenat m'he pujat a una corda fluixa i he de caminar sobre ella a uns quans kilòmetres d'alçada i a sota no hi ha més que un simple i petit matalàs d'escuma que no em servirà de gaire si em desvio el més mínim al caure, i tot que acerti, hauré de saber cauré bé.
La meva família és molt modesta, bona gent, però modesta i no poden (ni podran) col·locar més, ni mes grans matalassos d'escuma, ni molt menys una xarxa com deu mana.

Els amics...?. Tinc la mania de no esperar res de ningú, i intentar dintre de les meves possibilitats arreglar els meus problemes amb els meus recursos. Per sort alguns m'han demostrat que val la pena dipositar esperances en ells, però com tot lo bo, són pocs ... seran suficients? Podran aconseguir uns quants matalassos per mi? Voldran fer-ho quan arribi l'hora?

M'hi he pujat casi sense adonar-me.

M'hi he pujat perquè he volgut.

M'hi he pujat preparat (inclús millor que altres que si han pujat abans i que l'estan creuant bé) però ...

... tinc vertigen.

Em torno a donar compte que tinc sort, almenys he vist que ho havia de fer i de que possiblement he decidit/pogut fer-ho en el millor moment. El temps ho dirà.

Senyors, senyores, estiguin atents, l'actuació ja ha començat!!!

Les diferents excepcions de "llibertat"

Segur que ja us haureu donat compte, però el terme "llibertat" es predicat amb significat completament diferent segons qui ho faci.

Tenim des de dictadors proclamen la llibertat del seu poble, mentres son ells mateixos els que restringeixen la llibertat del poble al que representen (Fidel Castro, però posar un sol exemple), passant per els terroristes que atenten contra tots els que no pensen com ells per acabar en els polítics espanyols.

Zapatero sempre ha dit que es un aferrim seguidor de la llibertat, la democràcia i la constitució. No crec que calgui recordar que aquesta constitució a la que fa referència va ser una pas molt important per a l'implantació de la democràtica desprès de molt anys de dictadura, però que ara esta completament obsoleta, en part perquè el concepte de llibertat es molt ampli i variant en el temps i precisament la seva funció es la de garantitzar les libertats i drets de tots els espanyols..

Com deia, la llibertat ha sigut i serà un concepte de significat molt ample. Al principi del segle 19 els homes es creien lliures al abolir-se l’esclavitud, de la mateixa forma que s'hi van sentir els nostres pares i avis quan la constitució va establir la lliure expressió.

Assolida i normalitzada aquesta "llibertat" (no al 100%, sinó que els preguntin als dibuixants del Jueves o a Franqui), es natural que els límits d'aquesta llibertat es vegin ampliats amb noves cites, tal com ha passat des de l’existència de l’humanitat.

Sense ànim "d'imposar" un únic significat de "llibertat" crec que una bona definició d'aquesta seria "el dret que te cada individu de realitzar les accions que consideri necessàries per ser feliç, sense perjudicar la dels demes".

Així doncs es curiós que els politics es facin creure que son portadors de la bandera de la "llibertat" i desprès no deixin ser lliures a la gent que representen.

No cal anar molt lluny per trobar exemples del que estic dient. Fa tan sols uns dies els irlandesos van poder votar sobre en tractat de Lisboa. Com us deia en un post anterior, aquest tractat no es mes que la constitució europea que no va ser aprovada ni per França ni per Holanda, però en un altre format legal per evitar ser sotmesa a referèndum per la població europea. Nomes Irlanda tenia dret a votar perquè així ho diu la seva constitució. Quina llibertat es la que promouen els dirigents europeus buscant la manera legal de negar-li aquesta al poble per decidir sobre les polítiques que els afectaran durant un bon grapat d'anys?.

Voleu un exemple encara mes proper i mes obvi. Perquè no es permet a les comunitats autònomes celebrar referèndums de qualsevol tipus (no nomes per la autodeterminació, la constitució prohibeix qualsevol tipus de consulta popular). Perquè no li permeten al Lendakari preguntar al poble basc que desitja ser? Evidentment que s'ha d'assegurar un referèndum lliure, on tothom pugui votar sense por, però s'ha de permetre al poble expressar la seva opinió.

Senyors politics, la gent, el pensament i el planeta canvien... a poc a poc, però canvien. Res es per sempre. Es ridícul aferrar-se al que sigui de forma tant radical, pensar que es perfecte i esperar que duri per sempre. Una de les raons per les quals l'home no s'ha extingit com moltes altres especies, es perquè es prou intel·ligent com per adaptar-se a noves situacions.

Perdrem aquesta capacitat en ple segle 21?.

La contradicció del Tractat de Lisboa

Com ja sabreu alguns, soc militant de D3 (partit que promou la democràcia directa a Espanya).
Avui he entrat en un dels seus foros i m'he adonat que existeix una web on demanar als irlandesos que votin NO al Tractat de Lisboa.

Per qui no estigui al "tanto" del que es el Tractat de Lisboa, no es mes que la constitució europea (que varem votar fa uns anys) encoberta en forma legal de tractat per evitar que hagi de passar per referèndum ciutadà en cada membre de la unió.


Aquí podeu llegir uns resums, del que proposa el tractat.

La contradicció ve quan diuen que es fomentara la participació ciutadana en les decisións de la unió... A qui intenten enganyar? Com una lley, tractat... (imagineu qualsevol forma legal possible) que s'impedeix que sigui votada per la població, promoure la participació ciutadana.

Sembla una mica "Us deixem participar, però aquesta no val". De que serveix que la població participi si després ens poden seguir fent el que vulguin per altre mecanismes.


He llegit els resums que us deia, i el tractat no em desperta cap opinió determinada, en part perquè ningú ens ha explicat totes les repercussions que comporta. En termes generals el que proposen es mes poder per la unió europea. Aixó significa que tindran mes competències sobre la política dels seus membres, sobre lo qual no tinc una opinió feta, ja que no tinc clar si seria positiu o no, pero en qualsevol cas no m'ha fet cap gracia que intenten esquivar els referendums per "colarnos-la" per darrera.

Ni que sigui perquè no ens agrada que ens prenguin el pel, firmeu la solicitud per als que Irlandesos votin NO per nosaltres.

Estem en guerra!!!!

No us espanteu, únicament es el pensaria qualsevol que veies aquestes imatges d'una famosa cadena de supermercats i no tingues constància de la vaga de transportistes.

Impressionants veritat, i tot just estàvem al segon dia de vaga. No vull ni pensar el col·lapse que suposaria que estiguéssim en guerra o haguéssim de patir algun desastre natural.

Es igual que el govern asseguri el subministrament d'aliments i medicines. Tant se fa que ja s'estigui negociant amb els transportistes.

Com dirien els "Dupont i Dupond" (ho he possat en negreta perque m'ha acabo de adonar que en la versió castellana de Tintin es deient "Hernandez y Fernandez".... no fare comentaris):
"Jo encara diria mes" els transportistes i les seves famílies també han de menjar."

La psicosis d'uns quan genera imatge com les que mostro, que acaben generant psicosis als demés i així fins arribar al punt de que mig país corre a comprar per poder de no poder menjar la setmana següent. Possiblement aquest efecte te pitjors consecuencies que la causa que l'ha creat.


Si be cal reconèixer que el transport es un sector critic de la nostre societat i que Espanya no es una país especialment civilitzat (i per les noticies que estic veient sobre els piquets, els transportistes encara ho son menys i sino mireu el que li fan a un company), no cal exagerar, no caurem en el canibalisme per la falta d'aliments.


Us imagineu noticies tipus "Transportista de verdures linxat per els seus famèlics veïns", "Vaguistes empresonats per atentar contra la salud publica"...

Tot això no treu que sigui un problema important a resoldre. Sense transport qualsevol país es converteix en poc mes que un zombi que no pot fer gaire mes que preocupar-se per la seva pròpia supervivència, i amb la crisis que patim es l'ultim que necessitem.


Que fàcil seria tot si hi hagués el suficient valor per implantar energies renovables. Quans problemes (inflació, guerres, contaminació...) ens estalviaríem sinó depenguéssim dels 4 de sempre (OPEP i la resta de "lobbys" interessats en que el petroli segueixi sent la font d'energia principal del mon).

Igualtat nomes per el que convé

Potser es que em faig gran, potser ha sigut un cop que em vaig donar anant en bici o potser simplement es que d'on no hi ha no en raja... el cas es que últimament no entenc moltes de les coses que passen al meu voltant.

Son tantes que casi podria dedicar un blog sencer, però no tinc tant de temps i em centrare amb la que xoca mes frontalment amb els meus escassos principis i la concepció que tenia de la igualtat.

M'estalviaré buscar el significat de la paraula igualtat en un diccionari perquè ja som grandets i tots sabem el que vol dir, tot i que crec que a alguns els aniria be fotra-li una repassada. En refereixo als polítics i jutges del TC (tribunal constitucional).

Partim de la base que estic en contra de la discriminació positiva en quasi tots els camps (potser salvaria la que afecta a discapacitats físics) ja que la pròpia paraula ho diu, es una "discriminació", per tant es antònim a "igualtat". No entenc perquè una agressió feta per una dona es menys greu que la mateixa efectuada per una home. Una agressió es una agressió i ha de ser castigada.

Es podria raonar que en termes generals els homes tenim mes força que els dones. Ademes de que això no es te perquè complir, una agressió no te perquè se un cop de puny. Un insult, un cop amb una paella o una ganivetada no entenen de sexes. A cas es menys greu deixar en un estat comatós a un home que a d'una dona?.

Les dones que estigueu llegint això... que us semblaria si el vostre fill visques en parella i la seva dona l'agredis? Acceptaríeu que no tingues una pena tant dura com la que tindria el vostre fill si hagués comes el mateix acte?.

No em serveix l'escusa de que l'agressió masclista es mes comú. Això en el meu cap nomes vol dir que hi haurà un major nombre d'homes condemnats.

Basant-se en la suposada desigualtat física, perquè no fan una llei en la que qualsevol feina en la que s'hagi de utilitzar la potencia física (soldat, policia, seguretat privada...) el sou d'una dona sigui major al d'un home ja que l'esforç d'aquesta ha de ser major?.

Per cert quina es l'igualtat de les proves físiques menys exigent de les dones per entrar al cossos de seguretat de l'estat? En delinqüents correran menys si els persegueix una dona?

Em sembla perfecte l'igualtat D'OPORTUNITATS entre totes les persones (soc dels que pensen que n'hi ha i moltes de diferencies entres races, sexes, cultures etc, pero aixó no justifica que no puguin tenir les mateixes oportunitats), però mesures com aquesta o la de la paritat entre sexes (perquè em de tenir càrrecs d'alta responsabilitat dirigits per les persones que no tenen perquè ser les mes qualificades sinó perque compleixi la paritat) crec que no nomes son injustes i no respecten la rao per la qual es posen en vigor (la igualtat) sinó que fan un flac favor a les seves protegides ja que nomes demostren que no son iguals.

Aquestes normes estan donant la idea de que les dones son mes dèbils i per tant cal protegir-les. Si es dona a entendre que son mes dèbils, significa intrinsicament de que no son igual als homes i per tant la norma deixa de tenir sentit.


Per ultim una pregunta... que passaria en el cas d'una parella d'homosexuals o lesbianas?. Quina pena s'aplicaria i perquè?