Estar enamorat i estimar algu

No us explicaré com m'ha sorgit aquest tema per el cap, perquè em diríeu freak i ja m'ho dieu massa sovint ;-).

El cas es que m'ha vingut al cap lo "estúpid" o "nyonya" que et tornes quan estàs enamorat. L'altre dia ho comentava amb la meva parella, "l'enamorament hauria d'estar tipificat com alienació mental transitòria (per sort)".

Va ser aquest ultima paraula ("transitòria") la que de vegades porta problemes.

A tothom li agrada enamorar-se. Notes una sensació agradable mentres el teu cos deixa anar endorfines (que no deixa de ser una droga tova, que en alguns casos es torna massadura ;-)) que et fan sentir extremadament feliç.

Quan s’està enamorat, no veus defectes, ni males intencions. Tot es perfecte. Nomes tens un 2 objectius a la vida:

- Fer feliç a la persona estimada.

- Estar amb ella el màxim temps possible.

Durant aquesta etapa la teva individualitat i capacitat de raciocini es veu greument mermada o senzillament reduïda a 0. Amb totes aquestes "tares" es senzillíssim ser feliç, nomes has de trobar la manera "maximitzar" els dos objectius anteriors.

Hi ha gent (especialment dones) que pretenen que aquesta etapa duri per sempre i quan s'acaba buscant una altre persona que els pugui tornar a facilitar aquesta sensació. Les podríem anomenar "yonkis d'endorfina" (si si, estic super-imaginatiu) ja que fan el que sigui per la seva dosis.

No troben sentit a una relació mes enllà d'aquest període (que mes aviat o mes tard arriba, i no torna), quan realment l'enamorament no es mes que la primera, la mes curta i la mes fàcil de les etapes en una relació sentimental.

Alguns/es em diran que no es fàcil, que porten molt de temps sense enamorar-se. Mes enllà de la dificultat personal de trobar algú amb cert grau d'afinitat, enamorar-se no es mes que donar-se compte que has trobat una persona amb la que "connectes", amb la que tens interessos comuns, o simplement t’atreuen certs aspectes i la trobes atractiva.

De fet, es tant "fàcil" que si miréssim les vegades que alguns/es s'enamoren podríem deduir que confonen l'enamorament amb una mala digestió. Però estimar a una persona va molt mes enllà. Per estimar de veritat es necessari conèixer be a la teva parella, ser conscient de les seves virtuts, acceptar les seves manies e intentar ajudar-la a millorar els seus defectes.

La diferenciació es similar a la que podríem fer entre

els termes "desitjar" i "estimar". Desitjar no es mes que un antull (“antojo” en castellà... eh, que jo em documento per escriure eh :-P), no ets objectiu, nomes saps que t'agrada i sents la necessitat de "tenir-la".

En canvi per estimar necessites ser conscient de amb qui estàs compartint la teva vida i això nomes ho pots fer quan has recuperat la teva pròpia personalitat, per poder parar-te, i fer-te algunes preguntes:

- Val la pena cedir temps?

- Val la pena cedir la teva llibertat?

- Val la pena perdre l'oportunitat de conèixer altre gent per estar amb aquella persona?.

Per tant podríem negar la frase "l'amor es ceg", ja que crec que no sents amor de veritat fins que et recuperes de l'etapa d'enamorament i veus l'altre persona tal com es.

L'amor de veritat no s'envà quan s'acaba l'enamorament... de fet encara esta per arribar. L'amor de veritat es realista, no creu en princeses de compte ni prínceps blaus.

L'amor, com tot lo bo, es fa merèixer i per tant s'ha de fer un esforç tant per aconseguir-lo com per mantenir-lo.

Vetar els "espectacles" de brous a Catalunya

Després de molt anys d'agonia, per fi estem aprop de prohibir que es facin "corridas de toros" a Catalunya. La Generalitat ha acceptar a tràmit una iniciativa legislativa promoguda per la plataforma PROU.

Sempre ha estat prohibit fer mal als animals, però exceptuant la "fiesta nacional" (s'ha de ser morbos per veure el sofriment d'un animal com una festa).

Amb la nova proposta ÚNICAMENT s'eliminarà l'excepció de la llei que permetia celebrar "corridas de toros".
Ara nomes ens queda recollir 50.000 firmes (segur que arribem però quantes mes tinguem mes pressió podrem fer).

Ja s'havia intentat fa anys a proposta de ICV, però havia fracassat perquè al resta de partits s'havien negat a prohibir el "correbous".

No es podrà firmar per Internet per tant haurem d'estar atents (http://www.prou.cat/) per trobar on podem firmar.

Espanya es queda sense informàtics

Suposo que ja ho sabreu però el nostre estimat govern pensa que tothom ha de saber programar i saber administrar un xarxa d'equips informàtics, de manera que ha decidit suprimir la carrera d'informàtica del nou pla d'estudis.

Aquesta sabia decisió es deguda a que amb Bolonia totes les carreres han de tenir adjudicades unes competències laborals definides. Como ara els informàtics no les tenim, doncs en comptes de regular la nostre situació i donar-nos tals atribucions (totes les que estiguin dins de desenvolupament d'aplicacions informàtiques, administració de sistemes d'informació...) han decidit tirar per la via rapida, que no es mes que suprimir la carrera i dir que "els coneixements d'informàtica son transversals a totes les carrares".

La ministre Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo deu tenir una visió molt limitada del que es la informàtica per pendre aquesta decisió amb tant poc criteri.

L’informàtica no es limita a saber crear un document de Word o fer una presentació de Power Point amb acudit verd i 4 fotos gracioses.
Dintre de la informàtica hi ha moltes branques (algunes segur que ni les conec) i per desenvolupar-les es necessari tenir interès i una formació especifica.
Jo sempre he cregut que la informàtica es una d'aquelles carreres que son casi vocacionals (metge, mestre, telecos, etc..) ja que si be no es especialment difícil son matèries força "aspres" com per estudiar-les si no hi tens especial interès.

El intrusisme en la nostre professió no es un tema nou ni extrany. Sincerament no em molesta que hi hagi gent sense formació en informàtica que sàpiga fer una web estàtica en HTML es consideri informàtic.
El que em molesta es que gent que no te cap interès, que ha acabat treballant d’informàtic per casualitat o per necessitat, i al que li donen un curs de 100h es posi a implementar aplicacions mitjanament grans. Poden funcionar/trampejar, però de ben segur que no son tant bones ni tant escalables com si les fa un professional amb una bona formació en informàtica.
El baix rendiment, la poca estabilitat, la escalabilitat nul•la... tot son causes de queixes de clients i per tant de part de la mala imatge que tenen les aplicacions informàtiques i per extensió, els informàtics (tant els postissos com els reals).

Però no carregaré contra els informàtics "postissos" perquè la culpa no es seva, sinó del culpable de pràcticament tots els mals de la societat, la cobdícia.
Que falten informàtics?
Que demanen un sou massa alt per el pressupost que em tingut que presentar al client?
Tranquils, tinc una carpeta plena de químics, matemàtics i "players" disposats a fer el mateix per la meitat de preu. Els donem un curs basic i a implementar com robots i si no saben descomprimir un fitxer zip que enviïn la pregunta al nostre departament tècnic on hi ha unes teleoperadores (que encara cobren menys) que nomes hauran de seguir un guio (que els haurà fet el nostre únic informàtic) o enviar-lis un enllaç a un web on ho expliqui.

Fa temps comentava amb un amic, que m'havia donat compte, que els que realment tenim mes poder dins una empresa (desprès del senyor que firma les nomines/contractes) som els informàtics. En una societat en la que tot esta informatitzat, i que tota l'informació es mou per un cable ethernet, nosaltres som una peça important dins una empresa.
Per desenvolupar la nostre feina necessitem tenim que tenir certs privilegis per manipular els sistemes informàtics i per tant tenim accés a tota l'informació que genera una empresa. Em sembla molt agosarat dir que una persona sense formació especifica o no oportunament regulada es pot encarregar de vetllar de lo mes important que te una empresa.

La solució rapida es donar les atribucions que ens pertoquen al enginyers de telecomunicacions. Com ha solució temporal no em sembla dolenta (tot que i que molt lluny de ser optima) ja que en la seva carrera toquen certs aspectes de l’informàtica, però la carrera de telecomunicacions es molt dura i es donen moltes matèries que son completament innecessàries per desenvolupar les competències d'un informatic i per tant algu que es vulgui centrar en la informàtica, difícilment entrar a estudiar telecomunicacions.
Si posteriorment volen dedicar-se a la informàtica hauran de formar-se en diferents disciplines per tant podríem dir que tardaran un cer temps a ser tant rendibles com els informàtics.

En tot cas, amb la demanda creixent de professionals de la informàtica, confiar en absorbir-la únicament amb els "telecos" i els que han fet cicles formatius es un gran error de càlcul.

Sovint crec que el mon esta al reves i que els nostres dirigents en comptes de intentar posar-lo del dret es capfiquen en mantenir-lo tal com esta.

Tot i això potser ens queda una escletxa d'esperança perquè acabo de veure que dintre una estona es torna a proposar en el senat una proposició no de llei (presentada per el PP) perquè el govern ens dongui atribucions laboral. Vaig a sentir-la ;-).

De tornada a World of Warcraft (Fumetas Wow)

Fa temps que vaig deixar de jugar al Wow (World of Warcraft) però desde que el David em va fer reviure la meva curiositat pels MMORPGs (quan em va proposar de jugar els dos al Warhammer On-line) vaig notar la necessitat de tornar a buscar un servidor gratuït de Wow (fa molt anys que no compro cap joc original, i aquest no anava a ser l'excepció, tot i que s'ho val).

Justament vaig deixar de jugar perquè no havia trobat cap servidor gratuït suficientment estable i cuidat en el que valgues la pena perdre-hi hores. Es "queien" massa sovint, hi havia moltes missions que no funcionaven i hi havia molt poca gent connectada i per tant perdia tota la gracia. Els MMORPGs no estan dissenyats per jugar-los en solitari ja que els falta argument i moltes opcions que haurien d'incloure si estiguessin destinats a jugar "off-line".

No tenia gaires esperances de trobar cap servidor gratuït decent però vaig pensar que per buscar una mica no perdia res. No em va costar gaire anar a parar a una web on apareixen tots els servidor privats en castellà i vaig mirar el que tingues mes vots (Fumetas Wow, no us deixeu entabanar per el nom). Em va sorprendre el nom del servidor, la quantitat de vots, l'explicació super detallada del servidor, la quantitat de coses que havien "customitzat", però sobretot el nombre mig de usuaris connectats (mes de 1000 en aquells moments).
Prometia bastant i em vaig decidir a perdre una tarda en crear-me una compte, tornar a instal•lar els 4 DVD del joc, descarregar els "patch's" necessaris e instal•lar-los.


La veritat es que va valdre la pena, el servidor esta molt be. Evidentment que a vegades es cau, normal que en alguns moments tingui lag i que tingui alguns bugs, però ES GRATUÏT, i francament no pagaria 15€/mes per estalviar-me alguna caiguda i algun error tonto.
Una altre característica es que te uns "rate's" molt alts d’experiència i per tant s'ha de jugar diferent a com ho havia fet fins ara, per a be i per a malt. Al principi vaig pensar que jo jugaria com sempre, fent les missions i disfrutan del joc poc a poc, però en quan vaig començar a veure per on anaves els "trets" vaig començar a canviar la forma de jugar. Vaig començar a passar de fer les missions i anar directament a les zones on els NPC's (criatures controlades per la maquina) eren mes o menys del meu nivell, sense cap motiu mes enllà de guanyar experiència per al personatge, sense tenir cap objectiu ni missió que em digues que els tenia que matar.


Sempre havia pensat que fer això era una mica tonto, perquè era matar per matar. Encara ho segueixo pensant, però en aquest cas l'objectiu ho justifica. Ena quest servidor tenen tant alts els "rates" d'experiencia que puges de nivell molt ràpidament, potser massa per el meu gust. Això comporta que sempre estas molt per sobre dels NPC's que hauries de matar en les missions que et donen, i per tota l'emoció. La veritable gracia del joc (i sobretot en un servidor amb aquestes característiques) es lluitar contra personatges controlats per jugadors humans, que evidentment lluiten molt millor que els controlats per la maquina. Resulta que inclús hi ha tornejos i en ells no nomes guanyes punts d'honor sinó que també guanyant objectes únics (sempre dintre del joc, esclar) etc...


Per acabar-ho d'arrodonir fa poc que soc GuildMaster (el jefe) d'un clan que he creat, on tots els membres son catalans. Ens diem "Almogàvers", i va néixer, apart de per el meu sentit catalanista, per la ràbia que em van provocar la quantitat d'insults i provocacions que vaig rebre al exposar la idea de crear el clan en el fòrum del servidor. Tanta va ser la repercussió que un administrador va tancar el fil 3 cops (el vaig obrir dos cops mes). A la cuarta va anar la vençuda, però perquè no el tanquessin vaig tenir que ser super escuet i escriure en castellà. Arrel d'això, el que havia sorgit del meu cap com una idea que podia tenir la seva gracia,a va passar a ser el meu objectiu principal en el joc (crear la guild de catalans i fer-la una de les mes respectades del servidor). No pot tenir l'objectiu de ser la mes gran ja que nomes podem afegir catalans i d'aquests, els que vulguin participar (hi ha força nascut a Catalunya que no vol participar perquè li dona la sensació de que va lligat a un ideal nacionalista), però si una de les millors en termes d’unió, sincronització i suport entre els membres.


La tasca no es fàcil. En el joc i especialment en aquest servidor, el tema de les germandats esta bastant oblidat. La gent s'afegeix als clans perquè ho fan tots els altres i per sentir-se membre de quelcom mes gran, però realment participen poc en temes de germandat i no la fan seva. Els clan afegeixen membres sense saber qui son, sense posar requeriments d'entrada i en general, sense haver parlat amb ell prèviament. No es dissenyen l'escut i segur que en mes d'una no es fa servir el banc comunitari de la germandat.
No hi ha ranking de germandats, ni es poden fer guerres de clans de la mateixa facció ni res de res.

En aquest sentit he proposat als administradors del servidor a vera si seria factible poder fer guerres i aliances entre germandats de la mateixa facció. Crec que es complicat d'implentar per gent que no ha participat en l'elaborament del joc, però obriria una ventall enorme de possibilitats i faria de WOW un joc casi infinit.

Tota aquesta "parrafada" per poder fer una crida a tots els catalans jugadors de Wow que estiguin jugant en altres servidors (o del propi Fumetas wow) a que s'uneixin a la germandat Almogàvers i fem pinya plegats.

Fem-nos respectar (sobretot fora del joc).

Negociant el que ja esta negociat

No entenc res. Han passat casi 4 anys des de l'aprovació per part de les corts espanyoles del nou estatut de Catalunya i no nomes no s'ha fet res del que contempla, sinó que encara s'esta negociant la seva aplicació...
Digueu-me ignorant però, jo pensava que la negociació era el pas previ a la arribada a un acord (en aquest cas en forma de llei) i que els acords en un estat de dret s'havien de complir. Clar que també pensava que amb que el Tribunal Constitucional l'hagués revisat un cop hi havia prou, i ara resulta que no saben fer bé la seva feina, perquè se'l tenen que tornar a estudiar.

Tot aquest enrenou del estatut em fa venir unes quantes preguntes a la meva desordenada ment:
- Com es que un cop arribat a un acord hem de negociar per aplicar-lo?. Sino s'anava a aplicar, perquè es va donar per bo?.
- Jo també puc negociar les lleis establertes?
- En algun moment la "negociació" arribara a un acord innegociable?.
- Si es pot negociar sobre lleis establertes... perquè no negociem també sobre la constitució i mentres no arribem a un acord no la complim?

Fa mesos estem veient com els partits catalans promouen als 7 vents la suposada "unitat catalana" per anar a negociar a Madrid, però a l'hora de la veritat cada un es mou per els interessos partidistes, sense mirar mes enllà de la porta de la sala de reunions. En el que sí sembla que es posen d'acord es en el nivell en el portaran baixats els pantalons un cop arribin de Madrid... això si cada partit porta el pot de vaselina en una mà diferent.

Em dóna vergonya aliena que els partits catalans ni tant sols es plantegin la possibilitat de negociar als mínims amb els que aniran a negociar l'aplicació del estatut a Madrid. L'estatut és una llei aprovada a les corts, no hi ha res que negociar, s'ha de complir. Qualsevol civilització es basa en el compliment de les lleis. Si ens saltem els acords estem desacreditant tot el sistema i estem possibilitant que tothom faci el mateix convertint-nos en una "república bananera".

Cada dia estic més convençut de que s'ha de canviar el sistema polític d'aquest país. Necessitem polítics que no necessitin ser polítics, que tinguin la seva vida i la principal font d'ingressos fora dels òrgans de poder, que no necessitin seure's en la trona, sinó que ho facin per convicció, perquè hi creuen, perquè volen fer un bé al seu país.

Crec que hauríem de tenir un sistema que ens permetés votar a qualsevol que es presenti a uns comicis, i no només al cap de llista que ens proposen els partits, establir auditoria a tots els partits i polítics amb càrrecs per aconseguir reduir l'influencia i la necessitat dels diners dels polítics.

Podria ser una solució a alguns disbarats que es cometen actualment:
- Lleis de cara a la galeria.
- Canvi d'opinions en funció de la direcció del vent.
- Desviacions de criteri per por a perdre el la cadira (que els permet pagar els deutes que han adquirit per pujar al poder).

Per quan polítics que defensin el que creguin que es millor per el seu país encara que això els suposi perdre els seus privilegis?.
Per quan ministres que siguin experts en els temes relacionats amb el seu ministeri?
.
.
.
Perquè em faig tantes preguntes?

El juego de tu...estupidez

Ja se que fa mesos que existeix el programa "El juego de tu vida", però ahir va ser el primer dia que vaig aguantar mes de 3 preguntes seguides.

No se si algú desconeix la mecànica del programa, però resumint-la ràpidament es tractar d'anar airejant els draps bruts del concursant en forma de preguntes. A mida que el concursant admeti que es cert el que la presentadora diu, va passant de "nivell" (d'estupidesa) i guanyant més diners. Si decideix plantar-se abans de que la presentadora llenci la pregunta s'emporta els diners que ha guanyat fins aquells moments, però si no admet que es cert el que li pregunten, perd tots els diners que havia guanyat.

Com imagineu les preguntes son molt personals e intimes i l'acceptació de la majoria d'elles implica no poder tornar a mirar a la cara algun dels teus familiars/amics.
Si nomes es tractes d'aixó, seria un reality com qualsevol altre i no mereixeria ni el meu comentari, però el problema es que algunes afirmacions inclús poden provocar un trauma de per vida a la persona implicada, un divorci immediat o el despreci de tothom al que coneixes/coneguis per sempre mes.

Per començar no entenc els creadors i productors del programa. Val, si, volen guanyar diners , però s'han imaginat les conseqüències del seu programa?. Jo no podria dormir tranquil sabent que estic col·laborant activament a arruïnar la vida de tanta gent.

Segurament s'escuden en que els participants hi van lliurament, ningú els obliga, i que els estan fent un servei ja que a lo millor el participant necessita els diners. Em sembla correcte el plantejament, però llavorenç tingues molta cura amb les preguntes que fas.
He de reconèixer que vaig sentir algunes bastant innocents i no eren de les primeres (que en principi son les menys comprometedores) però altres em van semblar una autentica aberració.

Però el que mes em va sorprendre no son ni les preguntes, ni la estupidesa que demostren els concursants al jugar-s'ho tot (matrimoni, fills i feina) per 5000€ (el maxim que vaig veure perdre), sinó el que han fet realment. Vull dir. les preguntes no son tals, son afirmacions amb un signe d’interrogació darrera, però aquella persona ha fet alló que diu la presentadora, l’única incògnita es si ho admetrà o no, però encara que ho negui, esta clar que es cert. Per tant es del gènere estúpid negar-ho i perdre tot els diners. Si has decidit que et llencin la "pregunta" admet que es cert i llestos, ja has quedat malament i que almenys hagi "valgut la pena" quedar malament en totes les altres preguntes.

Moltes de les preguntes que fan son de temes sexuals, que no tenen major importància, ja que cada un al llit que faci el que li roti, i segurament tots tenim petits vicis inofensius però que no cal que ho sàpiga 15 milions de persones.

D'altres si que em fan sentir vergonya aliena, tant cap al dirigents del programa com cap als concursants.

Nomes en vaig veure un tros ahir i per tant no us puc posar mes que 2 exemples:

* "Has dado de comer excrementos a un familiar haciendole creer que eran olivas" (a una dona de 45 anys)

* "Quieres mas a tu hija mayor que a tu hija pequeña" (a un home relativament jove)

Com es pot ser tant ... per donar-li de menjar excrements a algú, per molt malament que et caigui. Ara a vera qui es el guapo que va a sopar per nit bona a casa seva. Suposo que la víctima va ser una persona gran, segurament la seva sogre o algú sense totes les facultats mentals.

La segona, sincerament crec que pràcticament tots els pares de mes d'un fill deuen tenir mes apreciï a un fill que a un altre, tot i que facin el màxim possible perquè no es noti i no ferir la sensibilitat de l'altre, però crec que aquí els encarregats de escriure les preguntes del programa van pecar de falta de sensibilitat. El concursant era un pare jove i una veritat com aquesta a un infant li pot crear un problema de confiança brutal i comportar molts problemes futurs. Per sort el concursant va tenir mes escrúpols hi ho va negar, però com deia anteriorment, la "pregunta" ja s'havia llençat.

No se perquè em preocupo tant, no es cap revelació, nomes es una demostració mes de la cita de l'Albert Einstein:

"Solo hay dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana. Y no estoy tan seguro de la primera".

P.D: Ara una cita meva :-P
"Si ens poguessim vendre l'anima, s'hauria de fer cua per entrar al infern."

Progresa adecuadament

Hi ha dies en els que notes com mica en mica se't cau la vena del ulls i et dones compte de coses en les que no has reflexionat fins en aquell moment tot i ser de vital importància. Suposo que en part es deu a que sóc un despistat o a que visc massa bé, fins fa poc no m'he adonat de la meva situació "vital" ;-). Això és el que em va passar farà pocs mesos quan vaig començar a donar-me compte de que tot i no tenir molta sort (sobretot en joc d'atzar) sóc afortunat de tenir una vida força plena per l'edat que tinc.

Tinc una parella que m'estima moltíssim (encara que quan s'enfadi afirmi el contrari), una família un tant peculiar però dins la "normalitat", una feina que en alguns moments m'omple i que em permet ser autosuficient (inclús em puc permetre algun petit capritx) i una colla d'amics que em suporten força freqüentment.

Tot això és molt més del que tenen moltes de les persones anònimes amb les que en creuo cada dia al metro i infinitament més que els que tenen la mala sort de néixer en un país subdesenvolupat, en guerra o en unes condicions familiars molt pitjor que les meves.

Per acabar-ho d'adobar, tot i no ser el més guapo i intel·ligent ni tant sols de la meva ciutat, no pateixo cap deficiència greu ni es trenquen els miralls quan m'hi reflecteixo (tot i ser de l'IKEA). La salut, més enllà de la panxeta de la felicitat, em tracta força bé.

Em sento molt afortunat de tenir tot això i de l'unic del que tinc por és de topar-me amb un sot que no sàpiga esquivar, caure i fer-me tant mal que no em pugui tornar a posar del tot dret.

Però potser el que em fa més por de tot és ensopegar-hi per haver-lo menyspreat i/o voler córrer massa tot i haver-lo vist amb antelació.
Inclús pitjor... ensopegar jo sol, sense cap motiu més que el de veure que succeeix amb l'esperança de que el cop em faci reaccionar i provoqui un canvi a millor a la meva vida... però que al contrari canvïi la meva vida a pitjor per sempre més.

També em preocupa que a vegades em costi distingir els entrebancs contra els que em tinc que enfrontar i lluitar dels que val més rodejar-los i seguir el meu camí esperant una oportunitat millor per afrontar-los.

L'edat hauria d'ajudar-me a avaluar-ho correctament, però i sinó ho fa?

A vegades tinc la sensació que de cop i sense haver entrenat m'he pujat a una corda fluixa i he de caminar sobre ella a uns quans kilòmetres d'alçada i a sota no hi ha més que un simple i petit matalàs d'escuma que no em servirà de gaire si em desvio el més mínim al caure, i tot que acerti, hauré de saber cauré bé.
La meva família és molt modesta, bona gent, però modesta i no poden (ni podran) col·locar més, ni mes grans matalassos d'escuma, ni molt menys una xarxa com deu mana.

Els amics...?. Tinc la mania de no esperar res de ningú, i intentar dintre de les meves possibilitats arreglar els meus problemes amb els meus recursos. Per sort alguns m'han demostrat que val la pena dipositar esperances en ells, però com tot lo bo, són pocs ... seran suficients? Podran aconseguir uns quants matalassos per mi? Voldran fer-ho quan arribi l'hora?

M'hi he pujat casi sense adonar-me.

M'hi he pujat perquè he volgut.

M'hi he pujat preparat (inclús millor que altres que si han pujat abans i que l'estan creuant bé) però ...

... tinc vertigen.

Em torno a donar compte que tinc sort, almenys he vist que ho havia de fer i de que possiblement he decidit/pogut fer-ho en el millor moment. El temps ho dirà.

Senyors, senyores, estiguin atents, l'actuació ja ha començat!!!

Les diferents excepcions de "llibertat"

Segur que ja us haureu donat compte, però el terme "llibertat" es predicat amb significat completament diferent segons qui ho faci.

Tenim des de dictadors proclamen la llibertat del seu poble, mentres son ells mateixos els que restringeixen la llibertat del poble al que representen (Fidel Castro, però posar un sol exemple), passant per els terroristes que atenten contra tots els que no pensen com ells per acabar en els polítics espanyols.

Zapatero sempre ha dit que es un aferrim seguidor de la llibertat, la democràcia i la constitució. No crec que calgui recordar que aquesta constitució a la que fa referència va ser una pas molt important per a l'implantació de la democràtica desprès de molt anys de dictadura, però que ara esta completament obsoleta, en part perquè el concepte de llibertat es molt ampli i variant en el temps i precisament la seva funció es la de garantitzar les libertats i drets de tots els espanyols..

Com deia, la llibertat ha sigut i serà un concepte de significat molt ample. Al principi del segle 19 els homes es creien lliures al abolir-se l’esclavitud, de la mateixa forma que s'hi van sentir els nostres pares i avis quan la constitució va establir la lliure expressió.

Assolida i normalitzada aquesta "llibertat" (no al 100%, sinó que els preguntin als dibuixants del Jueves o a Franqui), es natural que els límits d'aquesta llibertat es vegin ampliats amb noves cites, tal com ha passat des de l’existència de l’humanitat.

Sense ànim "d'imposar" un únic significat de "llibertat" crec que una bona definició d'aquesta seria "el dret que te cada individu de realitzar les accions que consideri necessàries per ser feliç, sense perjudicar la dels demes".

Així doncs es curiós que els politics es facin creure que son portadors de la bandera de la "llibertat" i desprès no deixin ser lliures a la gent que representen.

No cal anar molt lluny per trobar exemples del que estic dient. Fa tan sols uns dies els irlandesos van poder votar sobre en tractat de Lisboa. Com us deia en un post anterior, aquest tractat no es mes que la constitució europea que no va ser aprovada ni per França ni per Holanda, però en un altre format legal per evitar ser sotmesa a referèndum per la població europea. Nomes Irlanda tenia dret a votar perquè així ho diu la seva constitució. Quina llibertat es la que promouen els dirigents europeus buscant la manera legal de negar-li aquesta al poble per decidir sobre les polítiques que els afectaran durant un bon grapat d'anys?.

Voleu un exemple encara mes proper i mes obvi. Perquè no es permet a les comunitats autònomes celebrar referèndums de qualsevol tipus (no nomes per la autodeterminació, la constitució prohibeix qualsevol tipus de consulta popular). Perquè no li permeten al Lendakari preguntar al poble basc que desitja ser? Evidentment que s'ha d'assegurar un referèndum lliure, on tothom pugui votar sense por, però s'ha de permetre al poble expressar la seva opinió.

Senyors politics, la gent, el pensament i el planeta canvien... a poc a poc, però canvien. Res es per sempre. Es ridícul aferrar-se al que sigui de forma tant radical, pensar que es perfecte i esperar que duri per sempre. Una de les raons per les quals l'home no s'ha extingit com moltes altres especies, es perquè es prou intel·ligent com per adaptar-se a noves situacions.

Perdrem aquesta capacitat en ple segle 21?.