DOTT2, Sam and Max season 1, Monkey island 5 ? Les velles glories mai moren

Aquest matí m'ha donat per buscar frases celebres del Murray (la calavera parlant del "The Curse of Monkey Island"). La veritat es que m'ha sorprès la poca informació que he trobat.

Estarem d'acord que des de fa anys les aventures gràfiques son un genere en hores baixes. Mes o menys des de l'aparició dels jocs en 3D. La sortida a escena de les targetes acceleradores van donar un impuls molt fort al món del videojoc ja que va permetre donar un enorme salt en la espectacularitat d'aquests. Tothom volia tenir la ultima i mes potent per poder jugar als jocs mes nous i mes espectaculars (com qui es compra el cotxe mes potent per "aconseguir" la xicota mes maca i espectacular).

Crec que l'aparició de les acceleradores gràfiques va suposar un revulsiu per el videojocs i les videoconsoles ho van aprofitar.

Fins aquell moment aquestes sempre havien anat a remolc dels ordinadors (no deixaven de ser petits ordinadors amb una millor aparença i mes petits que els comvencionals) en quan a potencia de proces i qualitat grafica, però les acceleradores van fer canviar la tendència (que segueix actualment), però el fet de que apareixes hardware dissenyat especificament per a jugar va permetre millorar enormement l'estructura i la funcionalitat d'aquestes.
El resultat era una aparell que aconseguia millor qualitat visual a un preu menor i sense les complicacions i problemes que venien intrínsecs (ara ja no tant) en un ordinador (falta de recursos, complexitat, tenir que jugar en un monitor i no en una TV...).

Sense cap mena de dubte el genere que mes en va sortir reforçat va ser el del "shoot 'em up". Les estanteries de les botigues ràpidament es van omplir de Turok, Quake, Unreal i d'altres jocs semblants.

Altres tipus de jocs, com els d'esports i simuladors es van saber adaptar al canvi amb certa habilitat, però no es així amb altres generes com el d'estratègia militar, rol i sobretot les aventures gràfiques.

Podria extendrem força en aquest tema, però l'origen i la idea del post (i per no fer-lo aburrit) era parlar de les aventures gràfiques.

Sempre ha sigut un genere minoritari excepte en la seva edat d'or en la que qui mes qui menys havia jugat a alguna (tot i que erem pocs els que aconseguíem acabar-les sense mirar les guies i solucions), però des de fa un temps es un genere injustament oblidat per les empreses que es dedicaven a la seva producció (mes endavant veure-ho perquè ho he posat en negreta ;-) ). Crec que una de les raons que han ajudat a enterrar les aventures gràfiques es per la migració de jugadors a les videoconsoles (es casi impossible utilitzar un "pad" per jugar a una aventura gràfica).

Excepte honroses excepcions (com el Grim Fandango) a les aventures gràfiques no els ha fet cap be migrar al 3D. M'enrecodare per sempre mes, de l'opció de "acceleración 3D" del "The Curse of Monkey Island" i la gracia que em va
fer veure que nomes era per riures de la moda 3D ja que activar la casella no tenia mes consequencia que la de que aparegues algun misatge d'aquests:

• "Lo decíamos en broma"
• "No, de verdad, lo de la aceleración no es cierto"
• "Puedes hacer todos los clicks que quieras, no haré nada".

Era un forma de reivindicar que perquè un joc sigui bo no li cal el 3D i una mostra ben clara era aquell joc. Van apostar per un gràfics semblants als dels dibuixos animats que va donar una major expresivitat i posibilitats creatives a un joc que sabia aprofitar-les. Crec que en els jocs d'humor (o en els que no cal aproximar-se a la realitat) com van ser el de la saga "The monkey island" la millor opció sempre es la que et dongui major expresivitat i possibilitats creatives. Tot aixó cal enmarcaro en aquella epoca, en la que el 3D no eren mes que un grapat de poligons coberts amb textures sencilles. Actualment han evolucionat molt i possiblement el nivell tant de la expresivitat com de les possibilitats creatives son molt semblants.

Tot i la burla en el "The curse of monkey island" al final la gent de Lucas Arts es van tenir que baixar els pantalons i tirar de 3D per les següents aventures grafiques. En el primer intent (Grim Fandango) es van sortir força be. Personalment vaig trobar a faltar l'expresivitat dels jocs anteriors però ho van suplir amb un molt bon argument i millor diàlegs. Pero segurament es van animar massa i van tornarse-la a jugar amb la ultima part de la saga de "The monkey island".

"Monkey island 4" va ser un fracas gracies a la dificultat excessiva i al abús del 3D en un tipus de jocs que no el sabia aprofitar i acabava per ser una molèstia.

Desde allavorenç cap aventurar grafica que es pugui destacar (buscant informació sobre el tema he llegit que "The longest journey" es posterior i que es una obra mestra pero com encara no l'he pogut provar no us puc dir res). Així s'ha abandonat a la seva sort nissagues imprescindibles com la "Maniac Mansion", "Indiana Jones", "The monkey island", "Sam and Max"... inclus s'havia especulat amb una segona par de "Full throttle" que al final no va veure la llum.

Peró això per sort esta canviant. Gracies a Internet i a la democratització de les eines i coneixements que s'utilitzen per fer jocs estan sorgint iniciatives per a continuar l'estela d'aquest jocs emblemàtics. Així doncs podem trobar projectes per a DOTT2, Monkey island 5 i Sam and Max season.

Crec que el projecte mes antic es el de DOTT2 (return of the tentacles), que el porta un grup d'alemanys que a jutjar per les fotos estan fent una feina espectacular. Fa un mes buscavent per gent traduir-lo a diferents idiomes. Si us paseu per la seva pagina podreu veure imatges i vídeos sobre el joc tot i que crec que encara no es pot descarregar.

Un desenvolupament mes professional ha tingut Sam and Max the season 1. Ha sigut programat per antics programadors de "Lucas arts" que van marxar per fundar una empresa pròpia. En aquest cas no estem parlant d'un joc sencer si no de petits capituls que van sortint amb certa frecuencia i que es poden comprar i descarregar de la seva web.

He pogut probar una demo i promet força.

Te moment nomes esta en angles però es preveu que aquest mes estigui íntegrament en castellà gracies a la feina de Nobilis. Será qüestió d'estar atent ;-).

Un cas especial es el del "El Amuleto de Monkey Island" que esta sent desenvolupat per un grup d'aficionats argentins anomenat "Metamorfo entertaiment". En principi hauria d'estar força avançat i apunt de treure la demo oficial, però totes les referències que trobo apunten a enllaços que no existeixen i començo a dubtar de que encara estigui actiu.

De totes maneres com podeu veure les velles glories mai moren. Possiblement caiguin en l'oblit dels directius de les empreses de videojocs amb fam de diners però sempre tindran un racó en la ment d'aquells que varem disfrutar durant tantes hores amb aquelles frases intel·ligents i arguments elaborats.

No em queda mes remei que esperar la publicació d'aquests projectes alternatius buscant "el insulto definitivo" XD ;-).

PD: Aquí teniu un enllaç a la wikiquote on es poden llegir les millors frases del "The Monkey island".

Establiments sense fum

Avui ha segut el primer dia que he pogut aprofitar els tickets restaurant que em van donar a a la empresa on treballo (a patir d'ara l'anomenaré "Bits a pes") per poder menjar fora.

Segurament no m’estalviaré gaires diners (menja de "tapers" es força assequible) però si que m’estalviaré un fotimer de temps (comprar el menjar, preparar-lo, netejar...).

Amb els preus de menú que hi ha a BCN actualment, 165€ no et donen per gaires alegries, tot just per menjar just els 20 dies laborables en un vulgar bar o un trist "fast-food".

He aprofitat per repetir el restaurant al que vaig anar el primer dia que vaig estar al nou client que es menjar casi com a casa. No et posen molta quantitat com et posaria la avia de torn, però quedes be. La qualitat es mes que acceptable i nomes son 10€.

Hi ha bars mes assequibles (8,5€ el menú) però eren els típics amb olor a "fritanga" que tant detesto.

El cas es que, com la majoria de establiments es deixava fumar, i tot i tenir dos sales separades, la gent s'assentava on podia sense preguntar res, i per tant no crec que una de les dues sigui per no fumadors, o si ho son ningú ho respecte.

Amb la sort que m’acostuma a acompanyar (al final li agafaré carinyu) m'ha tocat just al costat d'una senyora que fumava i com ha vist que amb un cigarro encara no em canviava de color la cara, quan ha acabat el primer (i per acabar-me de rematar) ha encès un altre. Resumint, m'ha fastiguejat tot el dinar, pero res que no arregli un transplantament de pulmó o un tractament en quimioteràpia.

De tornada a la feina he mirat si trobava algun altre restaurant que tingues bona pinta i en el que estigues prohibit matar a la resta de clients, o que tingues sala de no fumadors.

Haig de reconèixer que no he buscat molta estona, però no he trobat ni un sol restaurant on dinar un menú de migdia on no estigues permès fumar (excepte el pans and company i no estic segur). Tampoc m'ha sorprès el resultat de la busqueda.

Això m'ha despertat la necessitat de buscar una guia de establiments amb aquestes característiques, i tot i que Internet es un "pou d'informació" (com diria el nostre estimadíssim Santi) no he trobat res pràctic, si be en la web de 20Minutos hi ha un llistat en pdf, realitzat gracies a la informació facilitada per els seus lectors i amb un buscador que facilita la tasca.

Com dubtava força de que encara estigues actiu el servei i per tal de poder donar un cop d'ull a un zona en concret buscant aquests establiment m'he passat mitja tarda realitzant un mapa amb tots els establiments que hi havia en el pdf esmentat.

Digueu-me "feliciano", pero l'he fet públic per tal de compartir-lo amb tots els interessats i que la gent a la que li sigui útil el pugui completar.

Desgraciadament un terç de la llista esta compost de cadenes de restaurants (Fresco, Baguetina Catalana, StarBucks, Xocoa...) per tant si no t'agraden aquest tipus d'establiments la llista resultat serà força reduïda, i si ho busques apartat del centre millor que ni la miris.

En fi un panorama desolador per als no fumadors, que gracies al poc respecte de les "persones" cap a la resta del mon (siguin persones, animals o vegetals), haurem de envenenar-nos passivament durant uns quants anys mes.

Mostra un mapa més gran

Espanya, aquell pais estrany

Aquest cap de setmana m’he donat compte que NO CONEC als espanyols. M’han sorpres per dos bandes.

La primera, diumenge al mati quan vaig llegir que Espanya sera representada per Rodolfo Chikilicuatre a Euroision 2008.
Us sere sincer, no em sembla la millor canço que podien presentar pero tenin em compte el prestigi del concurs no em sembla cap disbarat. Les ultimes gales s’han caracteritzat per l’aportació de grups “freaks” per part dels països nordics i de l’est.

Al 2006 va guayar un grup heavy un tant peculiar anomenat “Lordi” i al 2007 una drag queen va quedar segona. Si no recordo malament les cançons no estaben eren dolentes pero distaben força del nivell de decades anteriors.

El cas es que em pensava que acabaria sortint l’Espanya mes rancia i consevadora que preferiria enviar algun representant mes “profesional”, sobretot veient com el van rebre tant el jurat com la presentadora de la gala “Salvemos Eurovisión” ( el titol de la gala ja deixava entre veure les intencions dels organitzadors, així com el prestigi actual del concurs musical europeo XD). Habra tingut que ser molt fort el suport popular perque TVE hagi tingut que incloure’l a la final.

Així docs em vaig llevar diumenge amb la sensació de que quelcom estava canviant a Espanya. Per fi la gent començava a tenir sentit del humor, a ser moderna, europea...

No es pot negar que el freakisme esta de moda i crec sincerament que esta marcant una epoca. Igual que ara relacionem els anys 60 amb els hippies, els porros, les manifestacions per la pau, el amor lliure etc... quan tota aquesta fal·lera per lo “freak” hagi passat recordarem aquest anys per el moviment que premiava lo extravagant o ridicul.

Pero aquest impresió em va durar tot just 24 horas.



Per la nit es van coneixer els primers escrutinis de les eleccions generals 2008 i em van tornar a decepcionar.

Si, va guanyar Rodriguez Zapatero, pero no es aixó el que em van fer tocar de peus a terra, sino perque el PP no va perdre ni un sol vol respecte el 2004, tot el contrari, va creixer en intenció de vot.

Com es doncs que Zapatero va gunayar les eleccions, doncs? Doncs molt facil per la por dels votants d’esquerra, que sabent de les enquestes publicades fins el dia abans donavent una avantatge molt just al PSOE, van decidir concentrar el vot en comptes de dispersar-lo entre la resta de partits d’esquerra. D’aquesta manera es pot observar com l’esquerra espanyola ( i sobretot la catalana) no ha crescut, sino que tant sols ha canviat d’orientació. Com estareu imaginant els grans perdedors son precisament ERC i IU.

No puc dir que em sorprengui, pero si em resulta força decepcionant que despres de la campanya de crispació i atacs frontals i gratuïts del PP (tant al PSOE com al sentit comú), en comptes de rebre un correctiu per part de la població, aquesta hagi contestat donant-li mes suport.

Amb un percentatge tant alt de votants del PP em comença a fer una mica d’angúnia promoure la Democràcia Directe en aquell país (com ja sabreu casi tots des de fa uns mesos m’he fet militant de D³ que te d’intenció de porta la democràcia directa a Espanya).

Si be seria un sistema mes just crec que acabaria relaxant la imatge de Suïssa (salvant les distancies) on la població es força conservadora i on les lleis per modernitzar el país s’aproven amb molta lentitud.

De fet, per aplicar en tota la seva extensió i correctament aquest sistema crec que primer hauríem de transformar Espanya en un país federal. Aquesta seria la única manera de garantí que cada poble te el poder de decidir per si mateix.

Trobar pis de lloguer a Barcelona (II)

Com haureu comprovat havia deixat de banda la segona part de la guia. El primer capítol acabava quan tot just havia trobat pis. En aquest parlaré dels problemes que us poden succeir i que jo he experimentat en la meva pell.

Com que es difícil trobar un pis de lloguer assequible no us diré "si veieu que el pis te...no l'hagafeu" o "si veieu que al pis li falta... no l'hagafeu" perquè el mercat no estar com per anar escollint. Jo, com person practica que soc us recomano que us quedeu amb el primer que compleixi mínimament els requessits que us hageu posat al inicialment, això si, que aquests no siguin ni molt alts ni molt baixos. Abans de perdre temps anant a veure pisos recomano que us passeu per les webs que us comentava en la primera part de la guia i mireu com esta el mercat i el que val el vostre pis ideal. Probablement veureu que no us arriba i haureu d'anar baixant requisits fins que en trobeu 4 o 5 en un equilibri requisits/lloguer decent.

Abans de firmar o just després de firmar es bo que feu fotos al pis per immortalitzar l'estat en el que us l'heu trobat, ja que tot el que consideri el propietari que s'ha fet mal per el vostre us se us descompta de la fiança que haureu dipositat en el banc. Com fes a fons feu d'inspecció inicial millor. Es convenient que mireu de tot el pis (que les aixetes no gotegin, que funcioni el calentador, l'extractor de fums, la cisterna del water...)

Penseu que amoblar un pis no es precisament barato (per molt que aneu al Ikea). Nomes em mobles us podeu gastar al voltant de 2000€ depenent de la cualitat del mobles i la superfície del pis, però jo no en calcularia menys.

Els electrodomèstics bàsics també s'emporten una picotada , aproximadament uns 600€ sense comptar la TV, DVD i altres "pijadas".

Es important que dongueu veus a amics i familiars per així arreplegar tot allò que els faci nosa i que a casa nostre ens pugui fer servei.

Un altre problema que podeu tenir i amb el que segurament tampoc hi contàveu es amb les mides del repla, forat d'escala/ascensor i passadis del vostre pis.
Perquè dic això... molts dels pisos de lloguer son pisos antics, construïts en una altre època, en la que es tenien costums forces diferents. Quan compreu els mobles i electrodomèstics heu de tenir clar si passaran per aquest llocs. Normalment amb els mobles no trobareu problemes ja que excepte el sofà i el llit us vindran desmotats, però la nevera, rentadora i la tv us poden ser un problema.

En el meu cas vaig tenir que escollir un sofà completament desmuntable ja que els altres no passaven per el passadís que porta al menjador. De la nevera i la rentadora encara ara em sorprenc que es pugessin per l'escala.

Així doncs per decidir si voleu un pis amoblat o no, haure de fer números, pensar quan de temps penseu estar al pis i si després ho podreu aprofitar si en marxeu.

En la majoria de pisos de lloguer us trobareu que heu de tornar a donar d'alta els serveis basics (llum, gas, telefon i aigua).

Llum i aigua no us representaran problemes... el telefon i el gas si que us poden complicar l'existencia una mica mes.

Començem per el gas. En aquest punt em contradiré el que he dit al començament del post. NO AGAFEU UN PIS AMB... GAS BUTÀ a no ser que estigui molt a la vora d'una gasolinera o servei de venta de butà. Us dic això perquè tot i que els repartidors treballen també dissabte els seus horaris son completament anàrquics. No avisa'n de quan passaran, ni si han passat o no. Per tant ha d'haver algú a casa en horari d'oficina els 6 dies.

Si no us queda mes remei que no fer-me cas, algunes sol·lucions son:
- Confiar en els veïns, i molestar-los cada cop que necessiteu gas perquè quan passi el repartidor us en agafi.
- Donar les claus del portal al repartidor de la zona i deixar la bombona gastada en el replà amb els diners sota l'ampolla. Aquesta opció no es recomanable però es casos drastics pot servir. Es bo que consulteu al veins abans de donar les claus del portal a un desconegut, ja que també es el seu portal. Jo ho he fet, però les mes condicions son diferents. A la meva escala som 3 veïns, els 3 treballem i cada un s'ha espavilat a la seva manera.

Anem per el telefon. Aquí hi ha una infinitat de problemes possibles. Com que no els conec tots us explicaré els que vaig tenir jo.

- Normalment Telefònica no et cobra l'instal·lació i l'alta de línia si et doncs d'alta a traves de la seva web. Per qualsevol altre mètode el cobraran casi 100€.
Si per el que fos heu de trucar per preguntar que passa amb la vostra petició feta per la web, i us diuen que ha estat cancel·lada/anulada per el motiu que sigui no accepteu que us dongui d'alta l'operador amb el que estigueu parlant.
Li doneu les gracies i us torneu a donar d'alta a traves de la web. Del contrari us cobraran els 100€ que us he dit. En aquest cas sempre podreu reclamar, però millor que no us hi tengueu que barallar.

- Abans de donar-vos d'alta a Telefònica (actualment es la unica companyia que et pot donar d'alta una línia nova) heu de tenir llum. Si doneu d'alta les dues coses en pocs dies de diferencia, pensant que Telefònica tardara uns dies en enviar-te el tècnic (com vaig fer jo) es pot donar el cas que l'instal·lador aparegui a casa teva i no tinguis llum. El dies que poden transcorre entre la alta a Telefònica i el dia que es presenti l'instal·lador a casa teva potser entre 1 i 15 dies.

- Heu de tenir en compte que Telefònica tingui en el seu sistema que la línia de telefon de la adreça del vostre pis, pertanyi a una altre persona (l'anterior inquilí). Això no canviara fins que us hagin enviat la primera factura, que de forma invariable (no es pot demanar que us arribi ni abans ni després) us arribara al cap de dos mesos de tenir la línia en funcionament.
Això que sembla una tonteria, no ho es tant si et vols possar Internet amb un operador que no sigui Telefònica, perquè et demanen que la línia estigui al teu nom. Tampoc apareixereu en les pagines blanques fins que us hagi arribat la factura.

Bueno crec que no em deixo res.
Espero que us hagi servit d'ajuda.
Molta sort en la busqueda del vostre pis.

Primera part --> Trobar pis de lloguer a Barcelona (I)

Democràcia directe (Democràcia digital)

Si, ho confesso, soc una d’aquelles 3 persones que veu l'Agora (C33).
També reconec que alguns dies es fa força pesat, ja que els tertulians donen voltes a les mateixes conclusions durant molts minuts, però almenys omple el buit televisiu de debat seriosos i ben fets a hores decents.

El del dilluns passat tractava sobre lla digitalització de les properes eleccions (blogs, videos al YouTube, les webs dels partits etc...), però al final es va acabant parlant del desencant de la població cap als seus politics.

La digitalització en les eleccions espanyoles, es simplement testimonial. Res nou sota el sol. Blogs dels politics on diuen el mateix que diuen en els mítings, algun vídeo i poca cosa mes. El mateix de sempre però han canviat el suport tecnològic empleat.

En quan van entrat en el desencís que esta posseint la gent a l'hora d’exercir el dret a vot, tampoc son cap noticia:

- No tracten els temes que realment preocupen als ciutadans.
- No proposen res de nou ni diferent.
- Promeses incomplides.
- Desqualificacions i crispació a dojo
- Escassa honestedat
.
.
.

Hi havia un tertúlia que deia:
"Després d'estar tants anys lluitant per tenir el dret a votar ara tenim l’obligació de fer-ho".

Si be estic d'acord amb la frase reconec que cada cop ho faig amb menys il·lusió. Trobar a faltar una alternativa nova, una alternativa amb mes sentit comú que les actuals. Un partit que depengui lo menys possible de les grans corporacions, que no degui res a ningú. Que realment tingui ganes de canviar les coses i de fer progressar el país encara que posi en joc el seu càrrec.

Porto anys amb la idea de que si jo fos polític impulsaria la "Democràcia Digital". Qualsevol decisió mínimament important seria consultada en referèndum a traves de la web. Si no hi hagués prou diferencia entre les diferents opcions que proposaria en l'enquesta o no hi hagués prou gent interessada en participar-hi, prendria la decisió el partit polític de torn (l'altre opció seria que si no hi ha prou participació no es pren cap decisió, així la gent hauria de mullar-se si vol res).

Una opció seria enviar una mail cada cert temps a tothom que vulgués participar amb totes les enquestes actives.

Amb la tecnologia actual tot això es tècnicament possible:
- Pràcticament tothom te accés a Internet d'una manera o d'una altre
- L'elevat nombre d'activitats que es poden realitzar a traves d'Internet ha comportat que la gran part de la població tinguis les nocions bàsiques per comprar un bitllet d'avió, entrades per espectacles i per tant tambe de votar en una web.
- S'esta començant a implantar al firma digital.

De totes formes es podrien implantar moltes mes maneres d’exercir el nostre dret a decidir:
- A traves del mòbil (accedint a Internet o a traves d'un SMS gratuit).
- Per tal de que la gent gran també tinguis accés es podria plantejar l'idea de crear uns terminals especials que es posarien en totes les oficines bancàries. Per tal de no destorbar al personal de l'entitat bancària es contraria que ajudes als ciutadans a emitir el seu vot.

D'aquesta manera els politics tal com els coneixem ara desapareixerien i passarien a ser líders d'opinió. Aquest serien escollits per el poble i no per l'aparell dels partits i no obtindria quotes tan altes de poder ja que la màxima cuota de poder seria la valorar quines propostes son mes urgents i executar-les. En el cas d'arribar a ser "l'executor" la seva feina estaria supervisada per una auditoria realitzada per la comunitat europea o òrgan similar .

Tot això representa un inversió important de renovació e innovació, però a que no sabeu els diners que es van gastar en les campanyes publicitàries en les ultimes eleccions (2008)… Doncs ningú es capaç de calcular-ho de manera efectiva, però alguns experts estan d’acord en que va superar àmpliament els 10.000 milions de euros.
Esta clar, que amb totes aquestes propostes, que nomes cal implantar una vegada, no s’arribaria a aquesta xifra ni de lluny.


Algú que n'hagués sortit afavorit seria en Gallardon. Amb aquest nou sistema no li caldria crear un partit polític amb tota la seva infraestructura i el seu cost, nomes hauria de fer publica la seva opinió e ideologia de manera que fos accessible per a tothom. Cada individu seria lliure de votar com aquest líder o no en cada una de les consultes fetes per el govern.

Sota el meu punt de vista, un dels problemes de la democràcia actual es que si votes a un partit perquè t'interesa una part del seu programa t'has de menjar la resta d'aquest, ja que nomes tens dret a decidir cada 4 anys i en les mateixes condicions. Tot o res.

Que passa si jo estic d'acord amb la política social del PSOE, la econòmica (en alguns àmbits) del PP i el nacionalisme de ERC?.

M'haig de quedar amb tot el pastis sinó nomes m’interessa el "feliç aniversari" de xocolata?

L'absentisme en les eleccions no son nomes problema de las democràcies europees, es un fenomen que afecta a casi tots els països desenvolupats.
La gent esta cansada que no els tinguin en compte, de que al final tot depengui dels interessos empresarials i dels gran lobbys ( SGAE, sense anar mes lluny).

Però no siguem innocents, si algun dia s'arriba a fer quelcom similar al que acabo de proposar, seria dintre de molts anys, i probablement després d’algun tipus de revolució ciutadana. La situació exposada perjudica greument als que ara tenen el poder i aquest no passaria a mans de cap altre grup (que s'encarregaria d'engegar aquesta revolució), sinó al poble, una massa formada per individus molt diversos, no organitzats (això seria fàcilment millorable) i completament anàrquics i egoistes. Nomes un gran canvi propiciaria un escenari tant radicalment diferent al actual.

Un text menys concreta però mes forma de la idea que he exposat esta escrita en la wikipedia (per sort per la humanitat veig que no soc el primer en tenir aquests somnis) e inclús hi ha un grup (D3) que es dedica a promoure iniciatives d’aquest estil.

Fins que no es presenti una alternativa com el D3 a les eleccions generals no em quedara mes remei que tornar a votar a un partit per intentar evitar que guanyi un que podria ser molt pitjor.

Campanya d'Interflora per Sant Valentí 08

Molt bona la campanya que ha creat Interflora aquest any per Sant Valentí. Tant bona que em creia que no era un anunci sinó, una maca i graciosa coincidència.

Ahir al matí quan vaig entrar al vagó del metro vaig veure un diari "Que!" al seient del meu costat. Tenia un post-it enganxat en la portada tal com podeu veure en la imatge.

Està imprès com si una noia l’hagués escrit a ma i tant de lluny com de a prop donava aquesta sensació.

En el missatge una noia recorda a la seva parella que al dia següent es Sant Valentí. Em va semblar mes graciós tant el texte (que reflexa la idea que crec que tenen la majoria de noies sobre la seva parella masculina "este novio mio es tonto" i per tant mes val que l’avisi abans de que dema tinguem una discussió) com el fet que el post-it semblaves el típic regal promocional que porta el logotip de la botiga. Com si al anar a comprar un ram de flors li haguessin regalat un bloc de post-it amb l’emblema d'Interflora.

Reconec que quan el vaig veure em va fer molta gracia, vaig pensar:
"Mira aquesta noia vol evitar una discussió i no nomes l’avisa de que es Sant Valenti sinó que li esta donant una pista sobre on pot anar a comprar un regal per a ella, quina noia mes comprensiva".

Em va fer tanta gracia que inclús vaig trucar a la meva parella per explicar-li el que havia vist.
Ella que es mes llesta (tambè deu pensar lo de "Este novio mio es tonto") va caure en que possiblement era una campanya publicitària d'Interflora.

Efectivament, un cop mes tenia raó. Com es que ho descobrir tant ràpid?...

Potser perquè no existeix una noia que li ho posi tan fàcil a la seva parella? ;-)

P.D: Com no vaig treure el post-it del diari no vaig veure que a sota hi havia un anunci convencional d'Interflora, que posiblement ja m'hagues semblat massa coincidencia.

El principi i el final dels principis

Avui ha estat un d'aquells dies en que caus en el mal vici de pensar. No és que hagi estat el primer cop que em dono compte, però si el primer cop que aprofundeixo mes enllà de la típica xerrada en la que arregles el món envoltat dels amics amb els que tens confiança. Això em fa pensar en un altre post sobre els amics i les seves reaccions davant d’opinions contraries o critiques, però tot al seu temps.

Del que avui vull parlar és de la dificultat de seguir el teus propis principis. Tots naixem iguals en drets, obligacions i en el instint de supervivència (jo també afegiria: en el seguiment incondicional a la llei del mínim esforç), però és l'únic moment en el que ho som. A mida que ens fem grans aquest equilibri és alterat per el lloc de naixement, la cultura que ens envolta i sobretot l'educació que rebem.

Partim de la base que en una persona sana psicologicament, l'instint de supervivència és el mes fort dels seus impulsos i per tant és capaç sobreposar-se a la resta dels factors esmentats (els drets i deures), per tant és bastant obvi que una persona que estigui constantment patint per la seva supervivència ni es planteja la idea de tenir cap tipus de principi.

Per sort aquest no és el nostre cas (donc(dono?) per suposat que ets un habitant del 1º món), i per tant des de petits els nostres pares ens han intentat inculcar uns valors i principis que ens ajuden a conviure amb la resta de gent que ens envolta i aconseguir un món millor per a tots.

Podríem classificar-los en 5 grans principis

1. No fer mal.

2. Millorar les coses.

3. Respectar els altres.

4. Ser just.

5. Tenir compassió.

Evidentment seguir aquests valors no és gratuït. Tots sabem que escollir l'opció que no ens satisfaci completament el nostre egoisme per el bé d'algu altre requereix d'una gran determinació. Com tot lo bo, es necessari fer un esforço afegit ja que normalment escollir l'alternativa que concordi amb els nostres principis no és l'opció mes fàcil ni més còmode.

El que es curiós és que molts condemnem (jo també ho he fet algun cop, fins donar-me compte de l'error) als demés, per no seguir els nostres principis, els quals, nosaltres mateixos en encarreguem d'oblidar quan ens convé.

Un exemple d'actualitat... el cas Sarkcosy - Bruni. Perquè s'escandalitza mitja França de que el seu president hagi trobat una altre dona que el satisfaci al poc temps de divorciar-se de la seva antiga dona. A cas ells divorciats francesos no ho haguessin fet si se'ls hagués presentat l'oportunitat (i més si és amb la Bruni)?. És més, quin principi està incomplint?.

Segurament els principis que més ens consta seguir són els que ens toquen la butxaca. Molta gent reclama que el 0,7% del PIB hauria d'anar a parar als països en vies de desenvolupament per tal d'acabar amb la gana al món, etc... Molt bé, fem un exercici d'autocrítica i pensem en el nostre sou brut anual. Calculem el 0,7%. Ho donaries a una ONG.? Si la teva resposta és un "SI" possiblement o no et coneixes prou bé, o bé aquesta xifra no et suposaria cap canvi en el teu ritme de vida. també potser que siguis un voluntari d'alguna ONG, però en aquest cas fas trampa.

Ja m'agradaria veure a alguns madrilenys que pensarien de la sol·lidaritat cap a la resta de comunitats autònomes si paguessin molt més del que se'ls retorna en inversions i el dèficit en infrastructures els dificultes la seva vida cotidiana.

Estem tots molt preocupats per el medi ambient. Ens sembla fatal que les empreses contaminin tant, que es talin els boscos, que s'extingeixin espècies animals i vegetals per l'acció del home. Però quants deixen d'anar en moto o cotxe per agafa el transport públic (ja no estic dient anar a peu o agafa la bicicleta). Qui té 3 cubells on separar la brossa, qui compra paper reciclat (el paper higienic no compta ;-) ), qui apaga els aparells electrònics en comptes de deixar-los en standby. Per exemple, sabem que hi ha una dona en la nostre empresa que ha ascendit mes ràpid que companys seus (que ho mereixen mes) gracies als seus encants físics i la seva simpatia. Com que nostres(nosaltres?) som uns bons samaritans i mai sens passaria pel cap aprofitar-nos de la situació per fer-nos la vida més fàcil la criticarem fins la sacietat i la compararem amb alguna professional del que diuen és l'ofici més antic del mon. Fins que arriba el dia en el que ens passa a nosaltres. Imaginem que per sort som força afins al nostre superior i aquest un bon dia decideix ascendir-nos.

Qui seria el valent/a que diria al "No no, jo no , no vull que m'ascendeixis a mi, fulanito s'ho mereix més que jo". Com a molt, els/les més sincers/res reconeixeran en públic que es injust i que han tingut "sort". Potser que el primer cas sembli menys licit que el segon, però es un simple canvi de "d'arma". Suposant un superior masculí, la noia possiblement no podrà competir mai amb la segona arma (amistat), i el noi possiblement no podrà competir mai amb la primera (les expectatives sexuals). Els dos casos es fan valer de quelcom els fa especials de la resta de companys.

Una altre cosa és que coneixent la naturalesa dels homes estigui clara l'elecció XD.

Com aquests podríem trobar infinitat d'exemples, i al final amb l'unic que ens quedem és, amb el principi dels nostres principis... dir que els tenim.

Com diria Groucho Marx "Estos son mis principios, sino le gustan, tengo otros".