No us explicaré com m'ha sorgit aquest tema per el cap, perquè em diríeu freak i ja m'ho dieu massa sovint ;-).
El cas es que m'ha vingut al cap lo "estúpid" o "nyonya" que et tornes quan estàs enamorat. L'altre dia ho comentava amb la meva parella, "l'enamorament hauria d'estar tipificat com alienació mental transitòria (per sort)".
Va ser aquest ultima paraula ("transitòria") la que de vegades porta problemes.
A tothom li agrada enamorar-se. Notes una sensació agradable mentres el teu cos deixa anar endorfines (que no deixa de ser una droga tova, que en alguns casos es torna massadura ;-)) que et fan sentir extremadament feliç.
Quan s’està enamorat, no veus defectes, ni males intencions. Tot es perfecte. Nomes tens un 2 objectius a la vida:
- Fer feliç a la persona estimada.
- Estar amb ella el màxim temps possible.
Durant aquesta etapa la teva individualitat i capacitat de raciocini es veu greument mermada o senzillament reduïda a 0. Amb totes aquestes "tares" es senzillíssim ser feliç, nomes has de trobar la manera "maximitzar" els dos objectius anteriors.
Hi ha gent (especialment dones) que pretenen que aquesta etapa duri per sempre i quan s'acaba buscant una altre persona que els pugui tornar a facilitar aquesta sensació. Les podríem anomenar "yonkis d'endorfina" (si si, estic super-imaginatiu) ja que fan el que sigui per la seva dosis.
No troben sentit a una relació mes enllà d'aquest període (que mes aviat o mes tard arriba, i no torna), quan realment l'enamorament no es mes que la primera, la mes curta i la mes fàcil de les etapes en una relació sentimental.
Alguns/es em diran que no es fàcil, que porten molt de temps sense enamorar-se. Mes enllà de la dificultat personal de trobar algú amb cert grau d'afinitat, enamorar-se no es mes que donar-se compte que has trobat una persona amb la que "connectes", amb la que tens interessos comuns, o simplement t’atreuen certs aspectes i la trobes atractiva.
De fet, es tant "fàcil" que si miréssim les vegades que alguns/es s'enamoren podríem deduir que confonen l'enamorament amb una mala digestió. Però estimar a una persona va molt mes enllà. Per estimar de veritat es necessari conèixer be a la teva parella, ser conscient de les seves virtuts, acceptar les seves manies e intentar ajudar-la a millorar els seus defectes.
La diferenciació es similar a la que podríem fer entre
els termes "desitjar" i "estimar". Desitjar no es mes que un antull (“antojo” en castellà... eh, que jo em documento per escriure eh :-P), no ets objectiu, nomes saps que t'agrada i sents la necessitat de "tenir-la".
En canvi per estimar necessites ser conscient de amb qui estàs compartint la teva vida i això nomes ho pots fer quan has recuperat la teva pròpia personalitat, per poder parar-te, i fer-te algunes preguntes:
- Val la pena cedir temps?
- Val la pena cedir la teva llibertat?
- Val la pena perdre l'oportunitat de conèixer altre gent per estar amb aquella persona?.
Per tant podríem negar la frase "l'amor es ceg", ja que crec que no sents amor de veritat fins que et recuperes de l'etapa d'enamorament i veus l'altre persona tal com es.
L'amor de veritat no s'envà quan s'acaba l'enamorament... de fet encara esta per arribar. L'amor de veritat es realista, no creu en princeses de compte ni prínceps blaus.
L'amor, com tot lo bo, es fa merèixer i per tant s'ha de fer un esforç tant per aconseguir-lo com per mantenir-lo.
