Progresa adecuadament

Hi ha dies en els que notes com mica en mica se't cau la vena del ulls i et dones compte de coses en les que no has reflexionat fins en aquell moment tot i ser de vital importància. Suposo que en part es deu a que sóc un despistat o a que visc massa bé, fins fa poc no m'he adonat de la meva situació "vital" ;-). Això és el que em va passar farà pocs mesos quan vaig començar a donar-me compte de que tot i no tenir molta sort (sobretot en joc d'atzar) sóc afortunat de tenir una vida força plena per l'edat que tinc.

Tinc una parella que m'estima moltíssim (encara que quan s'enfadi afirmi el contrari), una família un tant peculiar però dins la "normalitat", una feina que en alguns moments m'omple i que em permet ser autosuficient (inclús em puc permetre algun petit capritx) i una colla d'amics que em suporten força freqüentment.

Tot això és molt més del que tenen moltes de les persones anònimes amb les que en creuo cada dia al metro i infinitament més que els que tenen la mala sort de néixer en un país subdesenvolupat, en guerra o en unes condicions familiars molt pitjor que les meves.

Per acabar-ho d'adobar, tot i no ser el més guapo i intel·ligent ni tant sols de la meva ciutat, no pateixo cap deficiència greu ni es trenquen els miralls quan m'hi reflecteixo (tot i ser de l'IKEA). La salut, més enllà de la panxeta de la felicitat, em tracta força bé.

Em sento molt afortunat de tenir tot això i de l'unic del que tinc por és de topar-me amb un sot que no sàpiga esquivar, caure i fer-me tant mal que no em pugui tornar a posar del tot dret.

Però potser el que em fa més por de tot és ensopegar-hi per haver-lo menyspreat i/o voler córrer massa tot i haver-lo vist amb antelació.
Inclús pitjor... ensopegar jo sol, sense cap motiu més que el de veure que succeeix amb l'esperança de que el cop em faci reaccionar i provoqui un canvi a millor a la meva vida... però que al contrari canvïi la meva vida a pitjor per sempre més.

També em preocupa que a vegades em costi distingir els entrebancs contra els que em tinc que enfrontar i lluitar dels que val més rodejar-los i seguir el meu camí esperant una oportunitat millor per afrontar-los.

L'edat hauria d'ajudar-me a avaluar-ho correctament, però i sinó ho fa?

A vegades tinc la sensació que de cop i sense haver entrenat m'he pujat a una corda fluixa i he de caminar sobre ella a uns quans kilòmetres d'alçada i a sota no hi ha més que un simple i petit matalàs d'escuma que no em servirà de gaire si em desvio el més mínim al caure, i tot que acerti, hauré de saber cauré bé.
La meva família és molt modesta, bona gent, però modesta i no poden (ni podran) col·locar més, ni mes grans matalassos d'escuma, ni molt menys una xarxa com deu mana.

Els amics...?. Tinc la mania de no esperar res de ningú, i intentar dintre de les meves possibilitats arreglar els meus problemes amb els meus recursos. Per sort alguns m'han demostrat que val la pena dipositar esperances en ells, però com tot lo bo, són pocs ... seran suficients? Podran aconseguir uns quants matalassos per mi? Voldran fer-ho quan arribi l'hora?

M'hi he pujat casi sense adonar-me.

M'hi he pujat perquè he volgut.

M'hi he pujat preparat (inclús millor que altres que si han pujat abans i que l'estan creuant bé) però ...

... tinc vertigen.

Em torno a donar compte que tinc sort, almenys he vist que ho havia de fer i de que possiblement he decidit/pogut fer-ho en el millor moment. El temps ho dirà.

Senyors, senyores, estiguin atents, l'actuació ja ha començat!!!