El principi i el final dels principis

Avui ha estat un d'aquells dies en que caus en el mal vici de pensar. No és que hagi estat el primer cop que em dono compte, però si el primer cop que aprofundeixo mes enllà de la típica xerrada en la que arregles el món envoltat dels amics amb els que tens confiança. Això em fa pensar en un altre post sobre els amics i les seves reaccions davant d’opinions contraries o critiques, però tot al seu temps.

Del que avui vull parlar és de la dificultat de seguir el teus propis principis. Tots naixem iguals en drets, obligacions i en el instint de supervivència (jo també afegiria: en el seguiment incondicional a la llei del mínim esforç), però és l'únic moment en el que ho som. A mida que ens fem grans aquest equilibri és alterat per el lloc de naixement, la cultura que ens envolta i sobretot l'educació que rebem.

Partim de la base que en una persona sana psicologicament, l'instint de supervivència és el mes fort dels seus impulsos i per tant és capaç sobreposar-se a la resta dels factors esmentats (els drets i deures), per tant és bastant obvi que una persona que estigui constantment patint per la seva supervivència ni es planteja la idea de tenir cap tipus de principi.

Per sort aquest no és el nostre cas (donc(dono?) per suposat que ets un habitant del 1º món), i per tant des de petits els nostres pares ens han intentat inculcar uns valors i principis que ens ajuden a conviure amb la resta de gent que ens envolta i aconseguir un món millor per a tots.

Podríem classificar-los en 5 grans principis

1. No fer mal.

2. Millorar les coses.

3. Respectar els altres.

4. Ser just.

5. Tenir compassió.

Evidentment seguir aquests valors no és gratuït. Tots sabem que escollir l'opció que no ens satisfaci completament el nostre egoisme per el bé d'algu altre requereix d'una gran determinació. Com tot lo bo, es necessari fer un esforço afegit ja que normalment escollir l'alternativa que concordi amb els nostres principis no és l'opció mes fàcil ni més còmode.

El que es curiós és que molts condemnem (jo també ho he fet algun cop, fins donar-me compte de l'error) als demés, per no seguir els nostres principis, els quals, nosaltres mateixos en encarreguem d'oblidar quan ens convé.

Un exemple d'actualitat... el cas Sarkcosy - Bruni. Perquè s'escandalitza mitja França de que el seu president hagi trobat una altre dona que el satisfaci al poc temps de divorciar-se de la seva antiga dona. A cas ells divorciats francesos no ho haguessin fet si se'ls hagués presentat l'oportunitat (i més si és amb la Bruni)?. És més, quin principi està incomplint?.

Segurament els principis que més ens consta seguir són els que ens toquen la butxaca. Molta gent reclama que el 0,7% del PIB hauria d'anar a parar als països en vies de desenvolupament per tal d'acabar amb la gana al món, etc... Molt bé, fem un exercici d'autocrítica i pensem en el nostre sou brut anual. Calculem el 0,7%. Ho donaries a una ONG.? Si la teva resposta és un "SI" possiblement o no et coneixes prou bé, o bé aquesta xifra no et suposaria cap canvi en el teu ritme de vida. també potser que siguis un voluntari d'alguna ONG, però en aquest cas fas trampa.

Ja m'agradaria veure a alguns madrilenys que pensarien de la sol·lidaritat cap a la resta de comunitats autònomes si paguessin molt més del que se'ls retorna en inversions i el dèficit en infrastructures els dificultes la seva vida cotidiana.

Estem tots molt preocupats per el medi ambient. Ens sembla fatal que les empreses contaminin tant, que es talin els boscos, que s'extingeixin espècies animals i vegetals per l'acció del home. Però quants deixen d'anar en moto o cotxe per agafa el transport públic (ja no estic dient anar a peu o agafa la bicicleta). Qui té 3 cubells on separar la brossa, qui compra paper reciclat (el paper higienic no compta ;-) ), qui apaga els aparells electrònics en comptes de deixar-los en standby. Per exemple, sabem que hi ha una dona en la nostre empresa que ha ascendit mes ràpid que companys seus (que ho mereixen mes) gracies als seus encants físics i la seva simpatia. Com que nostres(nosaltres?) som uns bons samaritans i mai sens passaria pel cap aprofitar-nos de la situació per fer-nos la vida més fàcil la criticarem fins la sacietat i la compararem amb alguna professional del que diuen és l'ofici més antic del mon. Fins que arriba el dia en el que ens passa a nosaltres. Imaginem que per sort som força afins al nostre superior i aquest un bon dia decideix ascendir-nos.

Qui seria el valent/a que diria al "No no, jo no , no vull que m'ascendeixis a mi, fulanito s'ho mereix més que jo". Com a molt, els/les més sincers/res reconeixeran en públic que es injust i que han tingut "sort". Potser que el primer cas sembli menys licit que el segon, però es un simple canvi de "d'arma". Suposant un superior masculí, la noia possiblement no podrà competir mai amb la segona arma (amistat), i el noi possiblement no podrà competir mai amb la primera (les expectatives sexuals). Els dos casos es fan valer de quelcom els fa especials de la resta de companys.

Una altre cosa és que coneixent la naturalesa dels homes estigui clara l'elecció XD.

Com aquests podríem trobar infinitat d'exemples, i al final amb l'unic que ens quedem és, amb el principi dels nostres principis... dir que els tenim.

Com diria Groucho Marx "Estos son mis principios, sino le gustan, tengo otros".