Sembla mentida com podem agafar tant de “carinyu” a un animal. Els animals de companyia des de fa segles ens fan la vida mes agradable i ens donen calor quan més ho necessitem. Es cert que no parlen, que no donen consells, que no et poden ajudar en els problemes quotidians, però realment no els hi fa falta... ells estan allí quan els necessites, et fan riure quan estàs trist/a, et donen el “carinyu” que tant falta fa, etc...
Per tot això, quan li passa quelcom al teu animal de companyia ho sents igual o mes, que si li succeís a algun familiar, amb l’agreujant que tot passa molt mes rapit ( per l’esperança de vida d’aquest animals) i arriba el dia que et doncs compte que es fan vells, i a llaborenç sembla que s’hi hagin tornat d’un dia per l’altre.
Aquest es el cas del "rositu" (el hàmster de la Sara) que es fa gran. Les potes ja no li responen com quan era un hàmster juganer, ha perdut la gana, dorm mes del compte....
Des de aquest humil blog...
Per tot això, quan li passa quelcom al teu animal de companyia ho sents igual o mes, que si li succeís a algun familiar, amb l’agreujant que tot passa molt mes rapit ( per l’esperança de vida d’aquest animals) i arriba el dia que et doncs compte que es fan vells, i a llaborenç sembla que s’hi hagin tornat d’un dia per l’altre.
Aquest es el cas del "rositu" (el hàmster de la Sara) que es fa gran. Les potes ja no li responen com quan era un hàmster juganer, ha perdut la gana, dorm mes del compte....
Des de aquest humil blog...
"Ànims rositu siguis fort, recorda que a casa la Reix t'han estimat i cuidat com si fossis de la família i et trobaran molt a faltar. Et recordarem sempre".
T'estimem "rositu".
1 comentari:
Gràcies pel fantàstic post...me l'estimo molt i no m'agrada veure'l així.
Un besito Ros
Publica un comentari a l'entrada